pumpum… pumpum

cropped-cor.jpg

Així va començar tot.

El primer que vam sentir del Pep va ser el ràpid batec del seu cor, i la primera sensació del món extern que va sentir ell, tot i que d’una manera diferent a la que ens esperàvem, va ser el pumpum del meu cor.

Per posar-vos en antecedents us faré 5 cèntims del camí recorregut amb el Pep fins ara. Va néixer un 10 de juliol de matinada, els nostres primers dies de pares van ser com els de qualsevol parella acabada de parir… un caos! Però un caos adorable… Els dies passaven entre bolquers, visites, mastitis, plors,… Tot normal.

El primer signe d’alarma va sonar una tarda. Mentre el Pep mamava plàcidament un munt de cadires va caure darrere nostre. A mi gairebé m’agafa un cobriment, i ell ni es va immutar. A partir d’aquí van començar les mil i una proves que ens feien embogir… mòbil a cau d’orella, música a tope… i ell com si res.

A la visita a la pediatra vam comentar la nostra inquietud amb el tema, però la resposta sempre era un “és molt petit”, “és normal”,… Casualment, però,  ens vam adonar que a l’hospital no li havien fet la famosa (dic famosa però potser només ho és per mi, que m’estic tornant una professional del tema) prova de cribatge d’hipoacúsia o prova d’audició, i ens van adreçar a l’hospital Taulí per fer-la.

No entraré en detall de totes les proves que li han fet fins ara, però a partir d’aquest dia va començar un veritable calvari d’anar amunt i avall, amb especulacions i sense cap informació útil que ens servís per saber que li passava al nostre fill. Finalment, cap a l’octubre ens confirmen que el Pep pateix una hipoacúsia profunda bilateral, que és sord com una tàpia vaja.

Si aleshores em diuen que avui estaria il·lusionada, perquè se m’ha ocorregut escriure un bloc amb les vivències viscudes a causa d’això, no m’ho hagués cregut. Els qui em coneixen potser ja els hi he dit aquesta expressió, però realment en aquell moment, quan et donen una noticia així, no relativitzes, i et sents igual que si et diguessin que el teu fill esta a punt de morir, tot es torna negre i no veus claror per enlloc. És la fi.

Llavors comença la fase d’auto culpa i de preguntar-te: per què jo?  Repasses dia a dia el teu embaràs… – potser aquella galeta que em vaig menjar i que semblava que estava passada… – potser aquell dia que em vaig voler fer un pet i me’l vaig aguantar… Ho exagero, però realment és així, et culpes  (i reconec que encara ho faig) per tot.

Després hi ha la fase de negació. – Sembla que amb aquesta joguina que fa soroll es calma… – Mira, he fet soroll i s’ha girat… Però realment saps que no.

Després hi ha la fase de “odio tots els bebès del món i totes les joguines que fan soroll”. Recordo que quan vam començar amb tota aquesta història, una de les coses que primer em va venir al cap va ser el “llamador de ángeles”, el penjoll aquest que es compren les embarassades que fa sorollet… El vaig estampar contra el terra, em va fer sentir molt idiota. Amb els bebès pobres… anava pel carrer pensant – i per què el meu i no aquest, o aquest… Fins que vaig dir prou.

Tot seguit tens la fase de “subidón”. Ah, doncs no hi ha per tant… ningú s’ha mort per ser sord… segur que té les seves coses bones, aguditzarà més altres sentits, serà més espavilat que els altres… Bé, tot és relatiu.

I ara estic a la fase d’acceptació. És el que hi ha, tinc un nen fantàstic, simpàtic, guapo, divertit… que més vull! Ens ha ajudat molt a estar en aquest fase el fet que estem a l’espera de que li posin un implant coclear, amb el qual el Pep farà vida pràcticament normal. En breu faré una entrada sobre l’implant, així ens familiaritzarem més amb ell.

Però bé, no ens posem melodramàtics. En aquesta espiral de males noticies i decepcions (prova rere prova anaven sortint malment…), just abans de les vacances de Nadal vam tenir el nostre punt d’inflexió. Feia un mes o així que el Pep portava els seus audiòfons, que li ajudarien a prendre consciència de l’existència d’un món sonor, però per fer-ho havia de tenir restes auditives, és a dir, sentir ni que fos una bomba nuclear al caure. Fins aleshores no havia donat cap senyal. El dia en qüestió vam fer-li una audiometria al CREDA (de les dues coses us en parlaré en altres entrades), i per primer cop vam veure la seva cara al sentir un soroll! Us diré que no té res a veure amb els vídeos varis que volten pel youtube, són canvis molt subtils, potser imperceptibles si no coneixes el nen, però pel Jordi (el meu marit) i per mi, van ser dels gestos més emocionants fins llavors. Va ser un dia fantàstic!

I on estem ara? Doncs ara estem esperant que al Pep li realitzin les proves d’imatge necessàries per acabar de confirmar (segur que si!) que és candidat a que li facin l’implant coclear. I si tot va bé abans de l’estiu ja estarà implantat.

Amb aquest bloc us vull fer arribar tot el procés, i que el dia de demà el Pep ho pugui llegir i veure l’evolució que ha anat fent fins a sentir i parlar com qualsevol altre nen.

Pumpum… perquè com diu una sàvia amiga, l’únic que cal escoltar de les persones és el cor.

Así empezó todo.

La primera sensación que tuvimos de Pep fue el rápido latido de su corazón, y la primera sensación del mundo externo que sintió él, aunque de una manera  diferente a la que esperábamos, fue el pumpum de mi corazón.

Para poneros en antecedentes os haré un resumen de todo lo vivido con Pep hasta ahora. Nació un 10 de julio de madrugada. Nuestros primeros días de padres fueron como los de cualquier pareja recién parida… ¡un caos! Pero un caos adorable… Los días pasaban entre pañales, visitas, mastitis, llantos,… Todo normal.

La primera señal de alarma sonó una tarde. Mientras Pepe mamaba plácidamente una pila de sillas cayó detrás de nosotros. A mi casi me da un ataque, y él ni se inmutó. A partir de aquí empezaron las mil y una pruebas que nos hacían enloquecer… móvil en la oreja, música a tope… y él como si nada.

En la visita a la pediatra comentamos nuestra inquietud al respecto, pero la respuesta era un “es muy pequeño”, “es normal”,… Casualmente nos dimos cuenta que en el hospital no le habían hecho la famosa (digo famosa pero quizá lo es solo para mí, que me estoy volviendo una profesional del tema) prueba de cribado neonatal de hipoacusia o prueba de audición, y nos dirigieron al Hospital Taulí para hacerla.

No explicaré en detalle todas las pruebas que le han hecho hasta ahora, pero a partir de ese día, empezó un verdadero calvario de visitas y suposiciones, sin ninguna información útil que nos ayudara a saber qué le pasaba a nuestro hijo. Finalmente, en octubre nos confirman que Pep padece una hipoacusia bilateral profunda, que está sordo como una tapia vaya.

Si en ese momento me dicen que hoy estaría ilusionada, porqué se me ha ocurrido la idea de escribir un blog con lo vivido a consecuencia de esto, no me lo hubiera creído. Los que me conocen ya me habrán oído esta expresión, pero realmente en ese momento, cuando te dan una noticia así, no relativizas, y te sientes igual que si te dijeran que tu hijo está a punto de morir. Todo se vuelve negro y no encuentras la luz. Es el fin.

Entonces empieza la fase de auto culpa y de preguntarte: “¿Por qué yo?”, repasas tu embarazo día a día… “Quizá esa galleta que me comí y que parecía estar pasada…”, “quizá aquel día que quise tirarme un pedo y me lo aguanté…”. Lo exagero, pero realmente es así, te culpas (y reconozco que aún lo hago) por todo.

Después está la fase de negación. “Parece que con este juguete que hace ruido se calma,…”, “Mira, he hecho un sonido y se ha girado…”. Pero realmente sabes que no.

Después viene la fase de “odio a todos los bebés del mundo y todos los juguetes que hacen ruido”. Recuerdo que cuando empezamos con toda esta historia, una de las cosas que me vino a la mente primero fue el llamador de ángeles, el colgante que se ponen las embarazadas que hace ruidito… Lo estampé contra el suelo, me hizo sentir muy idiota. Con los bebés pobres… iba por la calle pensando “y porqué el mío y no ese, o aquel… Hasta que dije basta.

Seguidamente viene la fase de “subidón”. Ah, pues no hay para tanto… nadie se ha muerto por ser sordo… seguro que tiene cosas buenas, agudizará más otros sentidos, será más espabilado que los demás… Bueno, todo es relativo.

Y ahora estoy en la fase de aceptación. Es lo que hay, tengo un hijo fantástico, simpático, guapo, divertido… ¡que más quiero! Nos ha ayudado mucho a estar en esta fase el hecho de estar a la espera de que le pongan un implante coclear, con el que Pep hará vida prácticamente normal. En breve haré una entrada sobre el implante, así nos familiarizaremos más con él.

Pero bueno, no nos pongamos melodramáticos. En esta espiral de malas noticias y decepciones (prueba tras prueba los resultados siempre eran negativos…), justo antes de vacaciones de navidad tuvimos nuestro punto de inflexión. Hacía un mes o así que Pep llevaba audífonos, que le ayudarían a tomar contacto con el mundo sonoro hasta ahora desconocido para él, pero para ello tenía que tener restos auditivos,  o sea, oir ni que fuera una bomba nuclear al caer. Hasta ese momento no había dado señales. El día en cuestión fuimos al CREDA a hacerle una audiometría (de las dos cosas os hablaré), y por primera vez vimos su cara al oír un ruido! Os diré que no tiene nada que ver con los vídeos varios que corren por youtube, son cambios muy sutiles, casi imperceptibles si no conoces al niño, pero para Jordi (mi marido) y para mí, fueron los gestos más emocionantes hasta entonces. ¡Fue un dia fantástico!

¿Y donde estamos ahora? Pues ahora estamos esperando que a Pep le realicen las pruebas de imagen necesarias para acabar de confirmar (¡seguro que si!) que es candidato a implantes. Y si todo va bien, antes de verano ya estará implantado.

Con este blog os quiero explicar y hacer partícipes de todo el proceso, y que el día de mañana Pep lo pueda leer y ver la evolución que ha hecho hasta oír y hablar como cualquier otro niño.

Pumpum… porqué como dice una sabia amiga, lo único que hay que escuchar de las personas es el corazón.

Anuncis

36 pensaments sobre “pumpum… pumpum

  1. Eva diu:

    Moltes gràcies per compartir la teva experiència tan personal. M’he emocionat molt. Seguiré l’evolució del Pep. Una abraçada.

  2. eva diu:

    Laura…..q bonic!!…..es q tens una gran virtut. Transcrius tal qual el q penses i quan llegia et veia mentalment explicant-m’ho.
    Sembla una bona terapia aixo d treure-ho i sobretot amb la voluntat d’ajudar a altres tb.
    Se q ho has passat malament i proba d’això es el blog.
    Me n’al.legro mol en la fase q estas pq el patimen menys “agrait” ja ha passat.
    Encara queda un llarg cami pero aqui estarem, al vostre costat, per si mai ens necessiteu.

  3. Anna diu:

    Laura m’ha encantat! Penso que és molt difícil expressar tots aquests sentiments en un escrit. Estic esperant el següent post. 😉

  4. Judit diu:

    M’emociono quant et sento explicar les vostres vivencies i tot el que heu passat. El Pep té els millors pares que pot desitjar, bona gent, entregats, positius i sobretot valents i belles persones. M’encanta la idea del blog!! Ja tens una seguidora més! Visca el súper Pep, aquí estem al seu costat!

  5. Sílvia diu:

    Estic tan d’acord amb la carxofens de l’Eva! T’estava veient al meu costat explicant-m’ho!!
    Com dius, les fases més neguitoses ja han passat i ben aviat arribarà el dia en que l’implant serà una realitat!
    En aquell moment, fins q arribi i per sempre més, estarem ben a prop.
    Un petó enorme.
    (Soc la Sipi) 🙂

  6. gtorrentsc diu:

    Preciós Laura… La vida sempre et depara “petites sorpreses”. Manten el somriure i la rialla que sempre llueixes…El Pep no podria tenir millor pares i aquest blog serà un regal preciós per ell.

  7. Sara diu:

    Laura, ets una crack. No se q mes dir-te.
    M’ha encantat el to de la historia i saber q et troves a la fase d’acceptacio. Q tot anirà be i q tens un mini-crack. Un peto als tres

  8. miriam diu:

    Hola Laura!!! Vam ser companyes de juny al SP!! Sóc la mare de l’Aniol i dir-te que he pensat molt en tu i en el Pep ( i amb el pare també ehh!!!)

    M’encanta la idea d’obrir un blog amb les vostres vivències. De ben segur que ajudaràs a molta gent que es trobi en la mateixa situació que vosaltres.

    Endavant i sempre amb força, sense mirar enrera!!!!

    Miriam (artemis)

  9. Teresa diu:

    M’ha encantat, és preciós. Ja et tinc als favorits per anar seguint tota l’evolució d’en Pep. A punt per seguir aprenent!

  10. lorena diu:

    voa Laura!!
    No nos conocemos en persona, soy amiga de tu hermana de quando estudiava el ciclo formativo.
    Yo tambien soy madre y no he pasado por la misma situacion però mas o menos te puedo entender. Porque quando les pasan algo a nuestros pekes,sufrimos como las que mas.
    Te felicito por el paso q as lado. Te voy a seguir todas las entradas que hagas. Conozco otro caso parecido al de Pep y me interesa saber mas.
    Y por ultimo Pep tiene unos padres maravillosos.

  11. Cata diu:

    Laura, Jordi, costa trobar les paraules després d’haver llegit el blog… Només dir-vos que totalment d’acord amb la vostra sàvia amiga que de les persones només cal escoltar-ne el cor. És una gran veritat! M’encanta! Preciosa la idea del blog! És genial i segur que al Pep li encantarà! I molts ànims per seguir endavant! Aquesta és l’actitud i segur que tindrà recompensa! Molts petons x tota la familia!

  12. Estel diu:

    Hola Laura!

    Quin escrit més bonic. Com a mare que sóc (i d’aqui res una altra vegada) puc “entendre” almenys una mica pel que estàs passant. I també ho “entenia” abans de llegir-te, desde el primer moment que ens ho heu anat explicant tot. Qualsevol cosa que els hi passi o tinguin els nostres peques, les mares (i pares també ) desitgem amb una intensitat desmesurada que es sol.lucioni aviat i que tornin a estar sans i feliços de seguida…

    El Marc i jo us donem tots els nostres ànims i suport. Pensem sovint en vosaltres i tenim molta confiança en l’avanç de la medicina. Estem segurs que el Pep, el simpàtic i bonic Pep, ben aviat ens podrà escoltar a tots fotent el “berro”.

    De tot cor.

  13. Albert diu:

    Increíble. Uns pares forts q han sapigut desde el primer moment que el seu fill li passava alguna cosa. Per norma general, als pares els hi costa assumir i veure (abans que algú de fora) que al seu fill no actúa “de forma normal”….
    M’ha agradat molt aquest escrit i dir-vos també, que amb uns pares tant forts i amb tant amor com vosaltres, tot anirà de maravella.

  14. Gemma diu:

    Hola,
    Fa poc que sóc mare i sé com et fa patir que el petit li passi alguna cosa. En el meu cas, jo sóc la que tinc hipoacusia. De petita vaig perdre l’audició i vaig estar dos anys amb sordera profunda, després de 10 operacions vaig poder recuperar el 30% d’una orella.
    Bé t’explico això perque jo ho he normalitzat el fet de portar un audiòfon i no sentir res de l’altre orella.. Mai m’he sentit inferior a ningú ni pitjor..és més a vegades li trobo fins i tot avantatges.. Tenir estones de silenci absolut és genial.. No tothom pot tenir aquest privilegi. Quan el Pep l’implantin podrà per fi aprendre a escoltar.. Lo bo dels nens és que s’adapten ràpid..ànims ja veuràs que després no li donareu tanta importància…

    Petons

  15. Angels Cabrera diu:

    Felicitats Laura per compartir el teu camí. Realment escrius com sents, com parles, i això et fa tan real!! tan de cor!!
    Ets molt valenta en fer-lo!!
    Gràcies infinites i tot l’amor per tu, el Pep i el Jordi (tot i que a ell no el conec)

    Petons!

  16. Yolanda diu:

    Això que fas amb el blog és una de les millors teràpies que n’hi ha, deixar anar tot els teus pensaments!!! Molta sort en el camí, ell té la inmensa sort de tenir una gran família, en especial una tieta (Patty) que ha aconseguit coses súper importants amb nens (Pol) que no tenien cap vincle familiar, així que amb el Pep del seus ulls podrà fer miracles!!! Una abraçada i no us rendiu mai, que tot l’esforç té la seva recompensa!!! Petons!

    • pumpumpep diu:

      Gràcies Yolanda! La veritat és que tenim la sort d’estar envoltats d’una familia de luxe, que dia a dia ens ajuda a tirar endavant, i això ho és tot! I que dir-te de la Patty? Ja la coneixes, un 10 de germana, un 10 de tieta! He sentit molt a parlar de vosaltres també, i estic segura que el Pol i el Sergi s’entendran la mar de bé! Ara només falta organitzar la trobada! 😉
      Un petó enorme familia!

  17. irene diu:

    Creo q eres una gran madre y estoy segura de que Pep se lleva el mejor pumpum que podia tener, el tuyo y el que Jordi y tu le habeis dado.Aunque hoy no pueda oírlo pronto lo tendrás tumbadito en tu pecho y además de sentirlo lo oirá. Me ha emocionado tu escrito muchisimo.un beso Laurita desde Ibiza

  18. Befana13 diu:

    Laura un escrit preciós. He buscat i buscat com et trobaves tu, el teu home i el teu petit ja que vàrem ser companyes de mes al sócpetit (BEFANA13).
    Estic molt contenta de llegir que en Pep és un nen maravellós que t’emplena de tot allò bo que et dóna la vida.
    I sobretot de que totes les proves sortin bé per poder dur a temer l’operació. Forces i endavant

  19. yukidodo diu:

    Hola Laura, me llamo Kate. Vivo en Tarragona y mi hija también es sorda. Ella lleva audífonos de Widex también y vamos al hospital SJD para evaluarla si es candidata de un IC.

  20. María José diu:

    Laura, no nos conocemos, conocimos a Patricia en Chile, como nos ha llegado al corazón tu historia!! Pep es un maravilloso regalo de la vida, sin duda un pequeño guerrero del amor. Cariños a la distancia.

  21. Raquel diu:

    Hola:
    Soy una mamá de un bebé de 2 meses que le han diagnosticado hipoacusia severa bilateral.
    Tengo otra hija de 5 años oyente.
    Fue un palo muy grande está noticia……y tengo muchos días de bajón….de no parar de llorar.
    Cuando encontré tu blog me emocioné,…. por ver que pueden ser unos niños felices a pesar del reto que le ha puesto la vida.
    Nosotros somos de Vigo, Galicia.
    Ya estamos con pruebas…..y ya lo van mandar a estimulación precoz …..
    Me podrías aconsejar que actividades son buenas para realizar con ellos.
    Gracias

    • pumpumpep diu:

      Hola Raquel!
      Me alegra saber que el blog te ayuda.. Esa la idea! Y te aseguro que son niños muuuuy felices, por lo menos Pep!
      Cuando puedas mándame un email a laura11gm@gmail.com y hablamos!
      Estas en la parte más empinada del camino, piensa que dentro de poco vendrá la bajada!
      Muchos besitos!

  22. Isabel diu:

    Hola!!
    Me ha encantado!! Eres una super mamá muy valiente te deseo toda la suerte del mundo y ya verás como es un candidato perfecto para el implante!!! Un beso para ti y tu Pep.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s