Sortim al Som la llet!

Fa dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre com una cosa, que en principi no té res a veure, però s’ha convertit en una eina si no indispensable, immensament útil en el nostre dia a dia…

Segueixo el bloc de l’Alba Padró “Som la llet” de fa temps, de fet des de que els meus problemes amb la lactància van fer acte de presència, i el Sr. Google i la cerca desesperada d’ajuda em va portar a ella.

L’altre dia l’Alba demanava relats de lactància per publicar-los al seu bloc, i em vaig engrescar. Aquí us el deixo!

Dedicat al Jordi, el meu marit. Perquè sense ell la nostra lactància no hagués estat possible!

La meva experiència amb la lactància segur que no difereix de la de moltes mares, va ser dura al principi, duríssima. Vaig estar molt a punt d’abandonar però, gràcies a bons consells i un bon assessorament la vam poder salvar. I no sabeu fins a quin punt estic contenta amb mantenir-la 9 mesos i mig després, perquè ens aquell inici no m’imaginava que s’acabaria convertint en una eina immensament útil per tot el que ens havia de venir…
El Pep va nèixer el 10 de juliol del 2013, el part no va ser el que jo hagués volgut, però tot i així va ser respectat i màgic.
A la mateixa sala de parts li vaig començar a donar el pit, el nen no s’acabava d’enganxar i la llevadora em va aconsellar que “fes bocata” amb la mà per fer-li més fàcil la tasca. Amb la idea del “bocata” em vaig quedar, i així vaig continuar… Les clivelles van fer acte de presència, i l’alletar es va convertir en un veritable infern.
Abans de la setmana de vida del meu fill vaig fer la primera mastitis, casualment al punt a on repenjava el dit per fer “bocata”. En qüestió d’hores estava a casa tremolant com una fulla a 39º de temperatura i un dolor insuportable. Antibiòtic i antiiflamatori i cap a casa. Al anar a comprar la medicació la farmacèutica ja em va donar el primer consell: ” No cal patir tant, eh! jo vaig aguantar 3 dies i biberó. Que no passa res”. 
1
Arribem a casa i el nen comença a plorar… jo començo a plorar… el meu marit pobre sense saber que fer… Per sort comptava (i compto!) amb l’assessorament d’una magnífica doula, a la qual vam trucar desesperats dient-li “Aida no puc més, vaig a la farmàcia, no aguanto més…”. Ella em va posar en contacte amb l’Ani, assessora de lactància, la qual en 15 minuts estava a casa. Ens va trobar enfonsadíssims… la maternitat no era el que ens havien explicat… i això del pit ens estava superant, sobretot a mi. 
Quatre paraules, quatre canvis de postura i…. pam! El Pep estava enganxadet i a mi no em feia mal! Jo mirava al nen, mirava l’Ani, mirava el meu marit, tornava a mirar al Pep…no m’ho creia! Però si, a partir d’aquí tot va anar a millor si parlem de dolor, perquè encara quedava algun ensurt més…
Més o menys els dies passaven bé, al agafar-se em feia una mica de mal, però ni punt de comparació amb els primers dies (parlo de primers dies i el Pep tenia uns 20 dies… però per mi es van fer mesos). Llavors ens va venir una de grossa a sobre… ens van confirmar que el Pep havia nascut sord, ja ho sospitàvem, però va ser un cop molt dur. No sé si van ser els nervis, la tristesa, un tractament insuficient… el cas és que la mastitis va reaparèixer, aquest cop sense dolor, però amb un bony al pit dret del tamany d’una mandarina petita. La ginecòloga em va explicar que tenia un abscés, una bola de pus encapsulada, a la que no arribaven els antibiòtics. La única solució era intervenir i fer un drenatge.
Aquí vaig tenir la segona barrera per continuar amb la meva recent estrenada lactància… els metges m’insinuaven que potser seria millor deixar-ho, coneguts em deien que no calia ser una supermare, que ho havia intentat però ja estava. I ja la cosa que més et fa trontollar, quan impliquen la seguretat del teu fill; “la medicació no és segura per ell”, “has d’estar 24 hores després de la cirugia sense donar-li el pit”,… i això ja mosqueja més… Jo tenia alguna cosa dins meu que em deia que ho havia de fer, que no podia deixar de donar el pit al meu fill, que em necessitava. Així que amb l’ajuda de l’Aida, l’Ani i l’Alba (que contestava els meus mails a l’instant), vaig conèixer l’existència del web www.e-lactancia.org, i vaig ser capaç de decidir que volia fer. Un cop contrastada la informació vaig veure que tant l’anestèsia com el tractament que em farien després, eren totalment segur pel meu fill. Per precaució extrema (i tranquilitat del meu entorn) vaig decidir treure’m llet perquè li donessin mentre m’operàvem (el nen just tenia un mes, i no sabia quantes hores m’hi estaria), i que llençaria la toma de després de la cirurgia. Ja us dic que no calia, però vam decidir que ho faria així.
2Dons us ho creureu o no, però aquell dia el meu fill va dormir 13 hores, així que ni biberó ni res. Li vaig donar el pit fins al moment abans d’entrar a quiròfan, es va adormir just quan ens vam separar, i quan es va despertar ja estàvem a casa, ja m’havia tret la toma post-anestèsia, i ja tornava a tenir les tetes ben plenes! Els dies següents van ser una mica durillos, perquè em molestava una mica el drenatge, sortia llet quan ell mamava i em picava una mica… però als 10 dies em van treure el tubet i de seguida es va tancar el forat.
Després d’això vaig tenir altres petits contratemps de salut (jo ho continuo relacionant una baixada de defenses deguda a l’estrès) però gràcies a la fortalesa que e-lactancia em proporcionava vaig continuar alletant al Pep.
Doncs bé, més de nou mesos més tard, puc afirmar que la meva tossuderia m’ha portat a fer una de les millors coses que podré fer pel meu fill.
Com us he comentat abans el Pep és sord profund, per arribar a un diagnòstic li han hagut de fer moltes proves. 
En moltes d’elles el Pep havia d’estar quiet, com millor aconseguir-ho que enganxant-lo a la teta? 
En moltes ocasions l’han punxat, l’han remenat… sabeu quant triga en calmar-se quan l’enganxo a la teta? Segons. 
En algunes probes l’han hagut de sedar… 6 hores de dejú si mengés llet de fórmula o papilles, 4 hores si és llet materna (2 hores poden semblar poc, però per un bebè afamat poden ser molt llargues).
Un cop despertat de l’anestèsia 4 hores sense menjar si prens fórmula o sòlids, teta al moment si ell en vol.
Cada cop que es dona una d’aquestes situacions dono gràcies a tots els que em van animar a continuar, sobretot al Jordi el meu marit, perquè el paper que li va tocar representar no era gens fàcil, i va aconseguir estar a l’alçada i amb nota. Mai em va qüestionar el que estava fent  i em va donar suport en tot moment.
En breu operaran al Pep per posar-li un implant coclear que farà que pugui sentir. No em puc imaginar la sensació de passar a viure en un món de calma i tranquil·litat sonora, a començar a rebre estímuls cada cop que algú mou la boca, es mou,… Nosaltres ho esperem impacients, però per ell agradable al principi no ha de ser. 
No em preocupa, no passa res, allà estaré jo amb la teta a l’aire, per agafar-lo, abraçar-lo i submergir-lo en el seu moment de calma, de desconnexió del món exterior… com sempre posarà els ullets en blanc i m’aguantarà el pit amb les seves manetes, mentre el seu pare l’acaricia el cap i li diu que tot esta bé. 

SOM CANDIDATS A IMPLANTS!

PicsArt_1397736791849Aquesta és una entrada molt especial!

Fa dies que intento trobar el moment de fer l’entrada al bloc i no hi ha manera, quan m’inspirava no tenia temps, quan tenia temps no em venia la inspiració… Però per fi aquí esta!

L’última visita mèdica del Pep fins fa poc havia estat el 12 de Novembre, dia en el que el seu otorrino ens va confirmar que no existia cap tipus de resposta a les proves que li havien fet fins ara, és a dir, el dia que vam saber que el Pep era sord profund (de fet ja ho vam saber abans, perquè la prova li van fer el 5 de novembre, i ja ens van avançar que no havia sortit bé). En aquella visita del dia 12  l’otorrino ens va indicar que el següent pas era començar tota la bateria de proves i visites per saber si el Pep era candidat a implant. Paral·lelament vam començar tota la “moguda” dels audiòfons, però això és com una via paral·lela. El tema implants estava ben aturat.

Encara no estem del tot immersos en el món dels implants, per això encara no em veig amb cor de fer una entrada exclusiva d’ells, me la guardo per quan la pugui acompanyar de fotos del Pep lluint-los!

El primer pas, i el més important per saber si el dia de la cirurgia podia arribar, eren les proves d’imatge. Existeixen diferents causes de la sordesa, i algunes fan que la col·locació d’un implant coclear sigui inviable, com per exemple l’agenèsia del nervi auditiu (que no tingués nervi) o alteracions de la còclea. Per poder descartar-ho necessitàvem realitzar-li al Pep un TAC i una ressonància magnètica. Però les “cosas de palacio van despacio” i no ens van donar hora fins el 9 d’Abril (si, si… han passat  uns mesos…).

Han estat 5 mesos duríssims! Com ja us vaig comentar el fet de que respongués al audiòfons va ser una bona notícia, i segons els professionals que ens veuen en el dia a dia (personal del CREDA sobretot) donava a entendre que era gairebé segur que seria candidat. Però aquest “gairebé” ens matava. A estones pensàvem que ja havíem gastat la mala sort amb el tema de la sordesa, que segur que la resta estava bé. Però a estones pensàvem que si ens ha tocat això, perquè no també “lo” altre? Hem patit (sobretot jo) uns canvis d’humor brutals, d’estar segurs que tot anirà bé, a plorar d’amagat perquè tens un mal pressentiment i no vols entristir als que t’envolten. Per sort, el Jordi i jo acostumem a anar sempre al revés (complim allò dels pols oposats), i quan un estava enfonsat, l’altre estava amunt i el tibava ben ràpid! I si per casualitat els dos ens hem trobat avall, ràpid teníem un somriure del #superpep que et treu tots els mals! Tot això sumat al suport incondicional que rebem de la família i amics propers.

Doncs finalment un dia vam rebre l’esperada carta! A Sant Joan de Déu funcionen per cartes, és una mica desesperant, tot s’ha de dir. No pots triar dia, ni hora, ni res (tot i que no se m’acut cap motiu que em fes canviar el dia de la cita…). Primer vam tenir una mica de decepció perquè ens havien comentat que tot aniria molt més ràpid, i quan vam veure 9 d’Abril… buf… va ser dur, quedaven molts mesos per endavant! Però bé, passat el xoc inicial després tens l’altra lectura, per fi teníem data, per fi teníem una fita.

Crec que els 4 o 5 dies abans de les proves han estat més llargs que els mesos anteriors, sobretot el dimarts abans… Sabeu aquells dies que dius “no em pot passar res més!” i si, si que podia? La tarda a la feina va ser duríssima (no entraré en detalls però van passar de voler-me denunciar, a fer-me un monument al menjador de casa… coses que passen), vaig plegar amb ganes d’arribar a casa i donar-li el pit al Pep, dormir-lo, sopar tranquil·lament amb el Jordi i anar a dormir d’horeta. L’endemà seria un dia llarg. Havíem d’estar a les 9 a l’hospital i, el Pep havía d’estar en dejú de 6 hores, és a dir, a partir de les 3 no podria mamar. Tenia la necessitat de deixar-lo amb el “dipòsit ple”!.

Doncs bé, arribo a casa i em trobo al Jordi pàl·lid, amb un mal de panxa i unes punxades al pit que no s’aguantava, i vomitant quan s’intentava aixecar. Per sort hi havien els meus pares, sogres, germana i cunyat a casa, i el van portar a l’hospital mentre jo estava pel Pep (quan torno de treballar necessitem el nostre moment d’estar sols). Quan vaig adormir al Pep em van acompanyar cap a l’hospital (al baixar del cotxe em vaig enganxar el dit a la porta… suma y sigue). Em vaig trobar al Jordi encara pàl·lid tirat a una camilla i enxufat amb suero i paracetamol. Vaig estar una estoneta amb ell i vaig tornar cap a casa, volia ser-hi si el Pep es despertava abans de les 3! El Jordi finalment va tornar a casa a quarts de 2, tenia una gastroenteritis de cavall i estava deshidratat, el van voler mantenir fins l’endemà al migdia ingressat per rehidratar-lo, però era massa important el que ens esperava l’endemà i va demanar l’alta prometent al metge que faria bondat.

Així que a les 9 del matí, i sense haver dormit gairebé més que una o dues hores, ja estàvem a l’hospi els tres i l’ampolla d’Aquarius del Jordi.

Primera parada; extracció de sang per analítica. Molt educadament comentem a les infermeres que en una estoneta l’hauran d’adormir per fer-li la resso i el TAC i els hi diem;”- no seria possible aprofitar i treure-li la sang quan estigués dormint?”- Van ser bastant desagradables i finalment ens van dir que no. Érem tres persones per aguantar un bebè que no arriba a 9 quilos, el Pep evidentment es queixava i intentava moure’s sense èxit. Li punxen un bracet i res… jo per una part ho entenc, a mi també em passa a vegades… però per una altre em feia un mal que em trencava l’ànima. Li punxen l’altre braç i l’infermera diu “És que clar, com que no s’està quiet…”, i el pobre súper immobilitzat sense moure ni un múscul. Ja m’agradaria veure-la traient sang a un chihuahua de quilo i mig mentre t’intenta mossegar!!! Finalment aconseguim omplir els potets necessaris (després de clavar-li l’agulla fins a l’òs).

Sortim a quarts de 10. Fins les 12:30h no tenim la següent parada, i el Pep enfadat com una mona i sense poder mamar! El Jordi pobre mig grogui amorrat a l’Aquarius… vaig pensar que seria un matí molt llarg. Però com sempre la meva família em sorprèn gratament. El Pep de seguida ja va començar a riure i a estudiar-ho tot amb la mirada, i el Jordi s’anava recuperant mica en mica. Vaig fer un cafetó, vam comprar unes revistes, una xerradeta amb els pares d’una nena que esperava per una resso, uns “pilla-pilles” pel passadís i… Pep Carné! Ja ens toca!

Vam demanar si podríem entrar amb ell, i ens van deixar entrar a un dels dos. Hi ha una tendència masclista a que sigui la mare sempre la que s’encarregui d’aquestes coses…, i em va de perles! Vaig entrar amb ell i, em van explicar que l’adormien amb mascareta de gasos. L’asseiem a la camilla i el tio rient a l’anestesista i a les infermeres. És un crac! A la que va notar el gas es va resistir una mica però de seguida se’m va adormir als braços. Em fan fora, i diuen que calculem uns 35 minuts per fer les dues coses. Poso en marxa el crono del meu Casio. Tot controlat.

Quan portaven uns 28 minuts ens criden, entrem i el trobem adormidet embolicat en un llençol. Parlem amb l’anestesista mentre esperem que es desperti. El seu fill fa 5è de veterinària i em fa 4 preguntes. De reüll vaig mirant el monitor del Pep, pip, pip, pip… tot correcte. De cop, com si li haguessin pitjat un botó s’aixeca a quatre grapes. L’agafem, encara està una mica grogui. Ens donen 4 instruccions i cap a casa… per fi!!!

Al pàrquing  ja no pot més i li haig de donar el pit… portava gairebé 13 hores sense menjar pobre!

Oficialment fins al dia 28 d’Abril no ens havien de donar resultats, però gràcies a la doctora que a partir d’ara portarà al Pep, i al personal del CREDA que s’està implicant moltíssim, vam tenir la sort que el divendres ens truqués la doctora directament per donar-nos la genial noticia de que tot és correcte de cara a poder implantar al Pep… estem a punt de començar una nova lluita!

Ara ens queden unes visites més, en breu us diré com ens han anat, i per fi, la data de la cirurgia!