SOM CANDIDATS A IMPLANTS!

PicsArt_1397736791849Aquesta és una entrada molt especial!

Fa dies que intento trobar el moment de fer l’entrada al bloc i no hi ha manera, quan m’inspirava no tenia temps, quan tenia temps no em venia la inspiració… Però per fi aquí esta!

L’última visita mèdica del Pep fins fa poc havia estat el 12 de Novembre, dia en el que el seu otorrino ens va confirmar que no existia cap tipus de resposta a les proves que li havien fet fins ara, és a dir, el dia que vam saber que el Pep era sord profund (de fet ja ho vam saber abans, perquè la prova li van fer el 5 de novembre, i ja ens van avançar que no havia sortit bé). En aquella visita del dia 12  l’otorrino ens va indicar que el següent pas era començar tota la bateria de proves i visites per saber si el Pep era candidat a implant. Paral·lelament vam començar tota la “moguda” dels audiòfons, però això és com una via paral·lela. El tema implants estava ben aturat.

Encara no estem del tot immersos en el món dels implants, per això encara no em veig amb cor de fer una entrada exclusiva d’ells, me la guardo per quan la pugui acompanyar de fotos del Pep lluint-los!

El primer pas, i el més important per saber si el dia de la cirurgia podia arribar, eren les proves d’imatge. Existeixen diferents causes de la sordesa, i algunes fan que la col·locació d’un implant coclear sigui inviable, com per exemple l’agenèsia del nervi auditiu (que no tingués nervi) o alteracions de la còclea. Per poder descartar-ho necessitàvem realitzar-li al Pep un TAC i una ressonància magnètica. Però les “cosas de palacio van despacio” i no ens van donar hora fins el 9 d’Abril (si, si… han passat  uns mesos…).

Han estat 5 mesos duríssims! Com ja us vaig comentar el fet de que respongués al audiòfons va ser una bona notícia, i segons els professionals que ens veuen en el dia a dia (personal del CREDA sobretot) donava a entendre que era gairebé segur que seria candidat. Però aquest “gairebé” ens matava. A estones pensàvem que ja havíem gastat la mala sort amb el tema de la sordesa, que segur que la resta estava bé. Però a estones pensàvem que si ens ha tocat això, perquè no també “lo” altre? Hem patit (sobretot jo) uns canvis d’humor brutals, d’estar segurs que tot anirà bé, a plorar d’amagat perquè tens un mal pressentiment i no vols entristir als que t’envolten. Per sort, el Jordi i jo acostumem a anar sempre al revés (complim allò dels pols oposats), i quan un estava enfonsat, l’altre estava amunt i el tibava ben ràpid! I si per casualitat els dos ens hem trobat avall, ràpid teníem un somriure del #superpep que et treu tots els mals! Tot això sumat al suport incondicional que rebem de la família i amics propers.

Doncs finalment un dia vam rebre l’esperada carta! A Sant Joan de Déu funcionen per cartes, és una mica desesperant, tot s’ha de dir. No pots triar dia, ni hora, ni res (tot i que no se m’acut cap motiu que em fes canviar el dia de la cita…). Primer vam tenir una mica de decepció perquè ens havien comentat que tot aniria molt més ràpid, i quan vam veure 9 d’Abril… buf… va ser dur, quedaven molts mesos per endavant! Però bé, passat el xoc inicial després tens l’altra lectura, per fi teníem data, per fi teníem una fita.

Crec que els 4 o 5 dies abans de les proves han estat més llargs que els mesos anteriors, sobretot el dimarts abans… Sabeu aquells dies que dius “no em pot passar res més!” i si, si que podia? La tarda a la feina va ser duríssima (no entraré en detalls però van passar de voler-me denunciar, a fer-me un monument al menjador de casa… coses que passen), vaig plegar amb ganes d’arribar a casa i donar-li el pit al Pep, dormir-lo, sopar tranquil·lament amb el Jordi i anar a dormir d’horeta. L’endemà seria un dia llarg. Havíem d’estar a les 9 a l’hospital i, el Pep havía d’estar en dejú de 6 hores, és a dir, a partir de les 3 no podria mamar. Tenia la necessitat de deixar-lo amb el “dipòsit ple”!.

Doncs bé, arribo a casa i em trobo al Jordi pàl·lid, amb un mal de panxa i unes punxades al pit que no s’aguantava, i vomitant quan s’intentava aixecar. Per sort hi havien els meus pares, sogres, germana i cunyat a casa, i el van portar a l’hospital mentre jo estava pel Pep (quan torno de treballar necessitem el nostre moment d’estar sols). Quan vaig adormir al Pep em van acompanyar cap a l’hospital (al baixar del cotxe em vaig enganxar el dit a la porta… suma y sigue). Em vaig trobar al Jordi encara pàl·lid tirat a una camilla i enxufat amb suero i paracetamol. Vaig estar una estoneta amb ell i vaig tornar cap a casa, volia ser-hi si el Pep es despertava abans de les 3! El Jordi finalment va tornar a casa a quarts de 2, tenia una gastroenteritis de cavall i estava deshidratat, el van voler mantenir fins l’endemà al migdia ingressat per rehidratar-lo, però era massa important el que ens esperava l’endemà i va demanar l’alta prometent al metge que faria bondat.

Així que a les 9 del matí, i sense haver dormit gairebé més que una o dues hores, ja estàvem a l’hospi els tres i l’ampolla d’Aquarius del Jordi.

Primera parada; extracció de sang per analítica. Molt educadament comentem a les infermeres que en una estoneta l’hauran d’adormir per fer-li la resso i el TAC i els hi diem;”- no seria possible aprofitar i treure-li la sang quan estigués dormint?”- Van ser bastant desagradables i finalment ens van dir que no. Érem tres persones per aguantar un bebè que no arriba a 9 quilos, el Pep evidentment es queixava i intentava moure’s sense èxit. Li punxen un bracet i res… jo per una part ho entenc, a mi també em passa a vegades… però per una altre em feia un mal que em trencava l’ànima. Li punxen l’altre braç i l’infermera diu “És que clar, com que no s’està quiet…”, i el pobre súper immobilitzat sense moure ni un múscul. Ja m’agradaria veure-la traient sang a un chihuahua de quilo i mig mentre t’intenta mossegar!!! Finalment aconseguim omplir els potets necessaris (després de clavar-li l’agulla fins a l’òs).

Sortim a quarts de 10. Fins les 12:30h no tenim la següent parada, i el Pep enfadat com una mona i sense poder mamar! El Jordi pobre mig grogui amorrat a l’Aquarius… vaig pensar que seria un matí molt llarg. Però com sempre la meva família em sorprèn gratament. El Pep de seguida ja va començar a riure i a estudiar-ho tot amb la mirada, i el Jordi s’anava recuperant mica en mica. Vaig fer un cafetó, vam comprar unes revistes, una xerradeta amb els pares d’una nena que esperava per una resso, uns “pilla-pilles” pel passadís i… Pep Carné! Ja ens toca!

Vam demanar si podríem entrar amb ell, i ens van deixar entrar a un dels dos. Hi ha una tendència masclista a que sigui la mare sempre la que s’encarregui d’aquestes coses…, i em va de perles! Vaig entrar amb ell i, em van explicar que l’adormien amb mascareta de gasos. L’asseiem a la camilla i el tio rient a l’anestesista i a les infermeres. És un crac! A la que va notar el gas es va resistir una mica però de seguida se’m va adormir als braços. Em fan fora, i diuen que calculem uns 35 minuts per fer les dues coses. Poso en marxa el crono del meu Casio. Tot controlat.

Quan portaven uns 28 minuts ens criden, entrem i el trobem adormidet embolicat en un llençol. Parlem amb l’anestesista mentre esperem que es desperti. El seu fill fa 5è de veterinària i em fa 4 preguntes. De reüll vaig mirant el monitor del Pep, pip, pip, pip… tot correcte. De cop, com si li haguessin pitjat un botó s’aixeca a quatre grapes. L’agafem, encara està una mica grogui. Ens donen 4 instruccions i cap a casa… per fi!!!

Al pàrquing  ja no pot més i li haig de donar el pit… portava gairebé 13 hores sense menjar pobre!

Oficialment fins al dia 28 d’Abril no ens havien de donar resultats, però gràcies a la doctora que a partir d’ara portarà al Pep, i al personal del CREDA que s’està implicant moltíssim, vam tenir la sort que el divendres ens truqués la doctora directament per donar-nos la genial noticia de que tot és correcte de cara a poder implantar al Pep… estem a punt de començar una nova lluita!

Ara ens queden unes visites més, en breu us diré com ens han anat, i per fi, la data de la cirurgia!

Anuncis

5 pensaments sobre “SOM CANDIDATS A IMPLANTS!

  1. Anna diu:

    Acabo de fer un intensiu del teu blog i t’haig de dir que en vull més! Estic literalment enganxada. Jiji. És una barreja de neguit i de felicitat que m’encanten. Gràcies per mantenir-nos informats!

  2. Gemma Badia diu:

    Bones família!
    Sóc la Gemma Badia, encantada de coneixe-us… la veritat és que m’ha faltat temps i ja m’he llegit el blog sencer jejeje
    quants records!!!!
    Podeu comptar amb mi pel que necessiteu! Molts petons i abraçades!
    Gemma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s