Prohibit sentir-se sol!

Moltes vegades he comentat que per a mi, i crec que també pel Jordi, el més dur de tot el procés del Pep va ser lo sols que ens vam sentir al principi. Tot el “percal” va passar en la pitjor època. A ple agost.

L’hospital funcionava a mig gas, la majoria dels nostres amics eren fora, i la veritat no és una cosa que vulguis explicar per whatsapp o per telèfon. De fet, per telèfon era impossible, perquè jo no podia dir dues paraules seguides del tema sense posar-me a plorar. Per sort teníem a la família (santa familia!), i mica en mica les amistats van anar apareixent i després d’explicar la situació tot eren mostres d’afecte i de suport.

imagePerò tot i així no ens acabàvem de sentir acompanyats… ara no vull ofendre la gent que ha estat i està al nostre costat. Amb les que hem passat mil i una tarda cosint, rient, plorant… o hem compartit emorzars, sopars, dinars, … Sou súper importants per nosaltres i ho sabeu! Però ens faltava, com a mínim a mi, alguna cosa… Quan algú em deia “em sap greu”, “no vull imaginar com ho esteu pasant”,… pensava “no, no en tens ni idea…”. Repeteixo que no vull ferir ningú, probablement jo hagués actuat igual, o segur que pitjor… perquè sóc fatal per aquestes coses.

Un dia al CREDA l’Eva, la logopeda del Pep, em va comentar que l’endemà hi havia una sessió amb un grup de nens amb hipoacúsia (implantats, amb audiòfons i sense res). Els nens van a fer una sessió d’una horeta més o menys, i mentrestant el pares s’esperen xerrant i fent un cafè. Em va insinuar que podia demanar als pares si els hi semblava bé que vinguéssim el Pep i jo a treure el cap (el Jordi treballava, ja que era al migdia). La seva resposta va ser afirmativa i l’endemà allà estàvem!

Haig de dir que abans de sortir de casa vaig tenir un atac de pànic, vaig enviar un whatsapp a l’Eva dient-li que potser no era bona idea… em feia pànic el que em podria trobar, no sabia si volia sentir el que m’havien d’explicar… ella em va contestar un “T’anirà bé, ja ho veuràs”. I em vaig decidir.

Quan arribo al CREDA em trobo la sala d’espera a on a vegades seiem sols amb el Pep, plena de nens corrent i cridant, crec que n’hi havia uns 5 o 6… instintivament els meus ull se n’anaven a les seves orelles, i em costava molt diferenciar els audiòfons dels implants o simplement trobar la protèsi… Em vaig emocionar. Em vaig emocionar moltíssim. El primer que em va passar pel cap va ser “Són normals!”, no vaig poder aguantar les llàgrimes i l’Eva discretament em va acompanyar a una altre sala. Un cop calmada em van deixar entrar a la classe dels peques (els pares no entren a aquest tipus de sessions) i vaig poder veure de primera mà la feina que feien. Va ser impressionant! Però anava amb el Pep i els nens es van començar a distreure, així que vaig sortir. Vam tornar amb els pares i ens vam presentar tots.

Mica en mica ens vam començar a explicar les experiències, els sentiments… i és llavors quan vaig sentir com s’anava omplint el buit que em faltava! Ells si que m’entenien, perquè havien passat per una situació molt similar a la meva. Era brutal la connexió que es donava entre persones que s’acaben de conèixer, descrivien sentiments que havia tingut i que ni jo sabia expressar. Ens queixàvem de la mateixa tècnica que ens feia les proves a Sant Joan, elogiàvem als mateixos metges… tot i ser la “novata” de seguida em vaig sentir integrada.image (1)

Doncs res, va haver-hi l’intercanvi de mòbils de rigor, i al vespre ja havien fet un grup de whatsapp amb dues mamis, la Debora i la Vickie, mares de la Clàudia i el Martí, els dos implantats. Durant els mesos posteriors vam tenir contactes esporàdics, sobretot començava jo quan els hi explicava alguna prova del Pep, elles em deien les seves experiències… Van ser (i son!) de gran ajuda. Un dia vam decidir fer una quedada amb les families, i així ho vam fer el passat diumenge!

Allà ens vam reunir les tres juntament amb el Richard, l’Ignasi, el Jordi, la Clàudia, el Martí i el Pep. Va ser un pícnic genial (tot i que l’entorn no era el més idíl·lic… la companyia és el que importa!)! El Jordi i jo els vam sotmetre a un interrogatori sobre els implants, ja que ells porten més d’un any d’experiència, i sobretot sobre la propera cirurgia del Pep, que per cert aprofito per anunciar-vos que serà el proper 26 de juny! Ens va tranquil·litzar molt saber que, tot i que ens esperen uns dies durillos, tot val la pena, tot es supera, a tot t’adaptes i tot ho fas teu!

Veure la Clàudia i el Martí jugar, correr… i cridar al Pep, és la millor teràpia que podem fer.

Nois, és un paler que us hageu creuat a les nostres vides!

Anuncis

6 pensaments sobre “Prohibit sentir-se sol!

  1. Retroenllaç: El Fluvià! | pumpumpep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s