L’altra nit a TV3 (Televisió de Catalunya) van fer el programa No serà fàcil. En aquest programa cada setmana enfoquen un tema vital, aquesta setmana el tema era “Ser pares”. El programa tractava la maternitat (i paternitat) des del punt de vista dels pares novells, i els pares que casen la seva filla.
Haig de dir que el programa en qüestió em va deixar una mica tocada… La Marta i el Pablo eren els “papes novatos”, el presentador va ser present el dia del part, i el reportatge es realitzava un mes més tard.
Quan van a obrir la porta de casa tot eren cares somrients, cada comentari acabava amb una riallada de la mare. El nen plorava i hi anaven els dos i li donaven el pit abraçats… entre carícies… No feien ulleres,…
El Roger de Gràcia, el presentador, hi ha un moment que els pregunta per les crisis, tant personals (de perdre la teva identitat) com de parella… i ells es miren (rient evidentment) i diuen que no, que no saben de que els està parlant.
Ara comença la meva crítica…
No dic que estiguessin fent teatre, ni molt menys, potser han tingut la sort de que el nen els dorm 6 hores seguides, plora quan té gana, s’enganxa al pit (o biberó) sense problemes, no té còlics, els deixa sopar amb calma…
Potser la Marta (la mare) ha tingut un postpart envejable, els punts (si en tenia) no li fan mal, tot l’hi ha cicatritzat súper bé, no té les tetes com dos globus aerostàtics, no ha tingut clivelles, no va rajant llet com si fos una pistola d’aigua ambulant, té les hormones controlades…
Potser el Pablo (el pare) ha pogut allargar els 15 ridículs dies de baixa que tenen els homes, o té una feina que li permet conciliar vida laboral i personal…
Potser, potser, potser…
És possible que ara es generi controvèrsia, però ja m’agrada, i remarco que estic donant la meva opinió personal, ni molt menys tinc la veritat absoluta.
Reconec que nosaltres no vam tenir un post part fàcil. A mi personalment la maternitat em va arribar com una bufetada sorollosa i forta. Em va costar molt fer-me a la idea de que la Laura d’abans havia marxat, i havia marxat per no tornar MAI MÉS.
Jo era la que li deia al Jordi que era un exagerat quan es posava a parlar de com ens canviaria la vida quan tinguéssim al Pep… “Si ens l’endurem a tot arreu”, “si podrem fer el mateix”,… HA, HA, HA!
El primer més… si ens haguéssin fet el reportatge a nosaltres baixaria la taxa de natalitat en picat!
Recordo que em vaig enfadar amb les amigues més properes que ja eren mares per no explicar-me aquella part fosca (oi Eva?).
Val a dir que jo vaig tenir una mica de depressió post part o baby blues o digues-li com vulguis. Ja sé que és políticament incorrecte dir això, però els primers dies no parava de repetir “amb lo tranquils que estàvem, perquè ens hem hagut de complicar?”. I alhora em sentia la dona més feliç del món, estava enamorada del meu fill i no podia parar de mirar-lo… una bogeria.
Després se’m va ajuntar amb les mastitis, abscés, i el que ho va acabar de rematar tot, el diagnòstic de la sordesa del Pep.
El progr
ama em va fer remoure el primer mes, i em va fer sentir molt mala mare, més que mala mare em va fer veure el que jo ja pensava… em vaig perdre els primers mesos del Pep. Físicament hi era, però mentalment només pensava en els problemes que venien, en les dificultats que teníem, i sobretot.. en el que no teniem. Les mares i els seus bebès “normals” em creaven una enveja infinita, jo també volia gaudir de la maternitat!
Puc dir que fins als 10-11 mesos de vida del Pep, que la implantació es va convertir en un fet, jo no vaig començar a gaudir del meu fill, vaig deixar de patir (no del tot, això és impossible sigui sord o no), i vaig gaudir-lo com mai.
Sóc una persona a qui li agrada dir les coses com són, i puc dir que ser mare és el més dur que m’ha passat mai, és el que més dolor m’ha provocat en la meva vida. Però és el millor que he fet mai, i ho tornaria a repetir (punt a punt).
I renunciar al meu “jo” i convertir-me en un “jo i el Pep”, no és fàcil. Crec que tota mare quan pareix es converteix en un “jo i el nen”, pots triar com fer-ho, a algunes les marca més i altres menys, però marca, i és impossible tornar a ser la d’abans… i no ho dic amb tristesa, al contrari!
Cada maternitat/paternitat és un món, cada nen és un món… però hi ha una cosa que sempre es dóna… CADA MARE ÉS LA MILLOR MARE PEL SEU FILL!
Si voleu veure el programa en qüestió, ho podeu fer aquí.
—
Hace unos días, por la noche en TV3 (Televisió de Catalunya) emitieron el programa “No serà fàcil”. En este programa cada semana enfocan un tema vital, y esta semana el tema era “Ser padres”. Trataba maternidad/paternidad des de el punto de vista de unos padres primerizos, y unos padres a quienes se les casa la hija.
Tengo que admitir que el programa en cuestión me dejó un poco tocada… Marta y Pablo eran los “papas novatos”, el presentador estuvo presente el día del parto, y el reportaje se realizaba un mes más tarde.
Cuando abrieron la puerta de casa todo eran caras sonrientes, cada comentario acababa con una carcajada de la madre. El niño lloraba e iban los dos y le daban el pecho abrazados… entre caricias… No tenían ojeras…
Roger de Gràcia, el presentador, hay un momento que les pregunta por las crisis, tanto personales (por pérdida de identidad) como de pareja… y ellos se miran (riendo claro) y le dicen que no, que no saben de qué les está hablando.
Ahora empieza mi crítica…
No digo que estuvieran haciendo teatro ni mucho menos, a lo mejor han tenido la suerte que el niño les duerme 6 horas seguidas, llora cuando tiene hambre, se agarra bien al pecho (o biberón) sin problemas, no tiene cólicos, les deja cenar en calma…
A lo mejor Marta (la madre) ha tenido un postparto envidiable, los puntos (si tenía) no le duelen, todo le ha cicatrizado súper bien, no tiene las tetas como dos globos aerostáticos, no ha tenido estrías, no va soltando leche como si fuera una pistola de agua andante, tiene las hormonas controladas…
A lo mejor Pablo (el padre) ha podido alargar los 15 ridículos días de baja que tienen los hombres, o tiene un trabajo que le permite conciliar vida laboral y personal…
A lo mejor, a lo mejor…
Ahora quizá creo controversia, pero ya me gusta, y remarco que estoy dando mi opinión personal, ni mucho menos tengo la verdad absoluta.
Reconozco que nosotros no tuvimos un postparto fácil. A mí personalmente la maternidad me llegó como una bofetada fuerte y ruidosa. Me costó mucho (y aún estoy en ello) hacerme a la idea de que la Laura de antes se había ido, y se había ido para no volver NUNCA MÁS.
Yo era la que le decía a Jordi que era un exagerado cuando se ponía a hablar de cómo nos cambiaría la vida cuando naciera Pep; “Si nos lo llevaremos a todos sitios”, “Si podremos hacer lo mismo”… JA, JA, JA!
¡El primer mes… si nos hubieran hecho el reportaje a nosotros habría bajado la natalidad en picado!
Recuerdo que me enfadé con mis amigas cercanas que ya eran madres por esconderme esa parte oscura (¿verdad Eva?).
Hay que decir que yo tuve un poco de depresión postparto o baby blues o dile como quieras. Ya sé que es políticamente incorrecto decir esto, pero los primeros días no paraba de repetir “con lo tranquilos que estábamos, ¿porqué nos hemos tenido que complicar la vida?”. Y a la vez me sentía la mujer más feliz del mundo, estaba enamorada de mi hijo y no podía dejar de mirarlo… una locura.
Después se juntó con las mastitis, el absceso, y lo que acabó de rematarlo todo, el diagnóstico de la sordera de Pep.
El programa me hizo remover el primer mes, y me hizo sentir muy mala madre, más que mala madre me hizo ver lo que yo ya pensaba… me perdí los primeros meses de Pep. Físicamente estaba, pero mentalmente sólo pensaba en los problemas que venían, en las dificultades que teníamos, y sobretodo en lo que no teníamos. Las madres y sus bebés “normales” me provocaban una envidia infinita, yo también quería gozar de la maternidad!
Puedo decir que hasta los 10-11 meses de vida de Pep, que la implantación era ya una realidad, no empecé a disfrutar de mi hijo, dejé de sufrir (no del todo, eso es imposible sea sordo o no), y empecé a disfrutarlo como nunca.
Soy una persona que le gusta decir las cosas como son, y puedo decir que ser madre es lo más duro que me ha pasado nunca, es lo que más dolor me ha provocado en mi vida. Pero a la vez es lo mejor que he hecho nunca, y lo volvería a repetir (punto por punto).
Y renunciar a mi “yo” y convertirme en “yo y Pep” no es fácil. Creo que toda madre al parir se convierte en un “yo y el niño”, puedes elegir como hacerlo, a algunas les marca más y a otras menos, pero marca, y es imposible volver a ser la de antes… y no lo digo con tristeza, al contrario!
Cada maternidad/paternidad es un mundo, cada niño es un mundo… pero hay una cosa que siempre es igual… ¡CADA MADRE ES LA MEJOR MADRE PARA SU HIJO!
Si queréis ver el programa en cuestión, podéis hacerlo aquí.
pumpumpep 
No sabes cuánto comparto ese primer año de vida tuyo, hasta el punto de suscribir línea a línea todos tus párrafos. En mi caso, como el implante se alargó más, hasta los 20 meses, más o menos, no empecé a ‘disfrutar’ de mi pequeñuelo. Yo he aprendido a no pensar en el resto, en el qué dirán cuando cuento mi experiencia. Esa es mi vivencia y no puedo negarla y esa envidia infinita de las madres y sus bebés normales, tampoco. Gracias! Es un placer seguirte, una terapia 😀
El disfrute es acumulable…. ahora los disfrutamos el doble! 😉
Jo no soc mare, i fins q no ho sigui,serà difícil coneixer el sentiment cap a un fill. Sensacions,impressions i quines seran les meves emocions. Sigui com sigui,veig una super mare,feliç, lluitadora i sincera, tendre i sensible. Una mare orgullosa i que ja no es fa preguntes, de per que a ells i que ja sap la resposta. En Pep és el millor que els hi podia passar. És fantàstic i meravellós. Sou uns campions
Quanta sinceritat en les paraules! I és un fet totalment tabú però que passa i molt!
Me n’alegro moltíssim que hàgiu trobat el punt intermedi i girar la truita i poder-ho gaudir!:)
petons,
Gemma B.
Si Gemma, és una pena que una cosa tan normal, tan humana sigui tabú… però és que això no ven!
Jo tampoc sóc mare i no tinc ni idea de tot aquests sentiments tipus muntanya russa , xo aprofitant que parles d ‘aquest programa de tv3…ara bé quan tothom se ‘m tirarä a sobre , trobo que és una mica….anem a fer plorar a la gent ! Prou home, ja en tenim prou amb La Riera ! Aquest país necessita riure , x plorar només cal posar les notícies! A veure si s ‘espavilen i fan algun canvi en la programació….
De tota manera felicitats x l ‘escrit. Molt bonic i entranyable!
Gràcies Roser! La veritat és que si esta tot una mica ensucrat… 😉
Me adscribo completamente a tus palabras. La frase “ser madre es lo más duro que me ha pasado nunca, es lo que más dolor me ha provocado (…)” deberías patentarla, porque lo resume todo.
En mi caso, siempre pensé que era la inexperiencia, pero con el segundo pasa lo mismo, solo que además, te tienes que encargar del primero por lo que todo cuesta muchísimo más, el cansancio es más agudo y la paciencia abunda menos.
De todas maneras, y a pesar de todo, adoras A tus hijos por sobre todas las cosas y amas s tu pareja todavía más por haber creado a estos seres increíbles.
Un beso para los tres.
Amén! 😉
Besos a todos Nerea!
Totalment d’acord. S’insiteix a explicar un postpart de color de rosa, on tot rutlla a la primera, on els bebès i els pares són d’anuci i no s’ha de fer cap encaix a la nova vida. El programa em va semblar superficial. Elmpresentador va intentar incidir en alguna part més “dura”, però sembla ser que tot anava com una seda. Em va decepcionar una mica, perquè va ser una oportunitat perduda d’explicar de manera planera i real com poden ser els primers mesos, sense espantar però plantejant les coses d’una altra manera. Potser haguessim hagut de buscar 2 o 3 parelles i combinar diferents històries i vivències.
Hola pumpumpera!
Ja ho se, et vas ennfadar……i amb raó!!
Tenies tot el dret d que t’ho expliquessim les amigues pero….. tot i q l’Eloi no te cap discapacitat per a mi tb ha sigut dur aixo d ser mare. Si et soc totalment sincera, jo pensava que lo que jo sentia no era normal, q la majoria vivien una experiencia com la familia d tv3 i es quan passa el temps, quan en parles, quan llegeixes blogs com el teu quan te n’adones que la maternitat es un proces dolorosament meravellos!
Enten-me, no et podia explicar tot aixo que jo intentava encaixar…l’Eloi te ara 2 anys i crec q ja he fet la transformacio total jejej ja he deixat marxar per sempre l’Eva d’avans per gaudir al maxim del meu fill.
Perdona’m per no haver estat a l’alçada.
Se que m’entens.
Ara caminem d costat i es el mes bonic!
Eva! Has estat més que a l’alçada!
La crítica és al sistema, ens fan pensar que el postpart i la maternitat en general és de color de rosa, i no! Crec que tot això s’hauria de parlar més clarament. Escriuré un llibre! hahahaha
M’encanta caminar al teu costat, i no vull que pensis en cap moment que m’has fallat en aquest temps!
Vols saber un secret…? M’agrada més l’Eva-Eloi que l’altre! 😉
El compraré!! 😉
Has descrit exactament, amb pèls i senyals, tot el que vaig pensar veient el programa. Les meves amigues de vegades es sorprenen quan els hi explico com em sentia els primers mesos ( elles no Son mares,per ara) i em diuen exagerada…jo sóc molt feliç amb La Vera pero tmb mha alliberat i mha fet feliç reconeixer SEMPRE el que he anat sentitnt sense vergonya!
Per cert, tota la vida l’he compartit amb una cosina sorda (la Bea, que ara farà 28 anys) i, quan et llegeixo recordo tot el viscut amb ella, però t’he de dir que la Bea es fisio, treballa, te parella, es una dona activa, que sempre ( gracies a tots els que estem aç
Seu voltant i sobretot al seu parell d’ovaris)ha anat pel món mostrant-nos que la seva discapacitat es nomes un tret de la seva vida. Molta força amb en Pep!