Ja som un més – Ya somos uno más

El passat dia 5 de març va néixer la Joana, la germana del Pep.

Com us vaig explicar en aquest post, en principi teníem un 25% de possibilitats de repetir experiència amb una hipoacúsia congènita.
I tal i com us vaig comunicar a la pàgina del facebook, la Joana va passar la prova de cribratge sense cap problema, és a dir, tenim una filla oient.

Us faré una mica de resum de com han estat aquest mesos d’incertesa…

La veritat és que els primers mesos no van ser gens angoixants en quant a pensar si el bebè podia ser sord o no. Però si que ho va ser en quant a pensar en altres coses.

Jo creia que un segon embaràs seria molt més tranquil a nivell de pors, però en el meu cas ha estat al contrari, al principi ho vaig passar bastant malament, perquè el meu raonament era: “Si ens ha passat això, perquè no ens pot passar una de les mil històries molt més greus que hi ha?”. I com us dic, ho vaig viure amb molta por, i a més en silenci, per no angoixar als altres.

Cap a finals de l’embaràs em vaig relaxar una mica. Les proves anaven sortint bé i els controls eren totalment normals. Però llavors va tornar a aparèixer el fantasma de la sordesa… Suposo que el cansament també tenia part de culpa (estar de 8 mesos amb el Pep té la seva gràcia), i pensar en haver de tornar a repetir tot el camí que havíem fet amb ell, incloent proves per arribar al diagnòstic, sessions al CREDA, cirurgia,… se’m feia una muntanya.
I també hi havia el tema d’haver de pagar un segon implant (això és una cosa que teníem claríssima: si repetíem, portaria dos implants sense dubtar-ho!).

Llavors va néixer la Joana, en un part espectacular, ràpid, intens, molt animal.

I quan la vam tenir als braços, tant el Jordi com jo vam coincidir en que ens importava un pepino si era sorda o no, era la nostra filla, i era perfecta.

Ja estem els 4! Ya estamos los 4!

La prova la vam fer el dimecres 8 de Març, quan la Joana tenia 3 dies de vida.

Durant aquest 3 dies vam estar temptats de fer una prova “casolana”, donant un cop, o amb la música a tope… però ni el Jordi ni jo ho volíem fer.

Tant ens feia por que no fes res, i no saber si era perquè realment no ho sentia, o perquè com a bebè que era no li tocava respondre… Com que si que respongués, i ho fes per les vibracions i ens féssim il·lusions que no tocaven… el Pep ens va enganyar tant… que no ens en fiàvem!

Així que no vam fer absolutament res, i vam esperar pacientment al dia de la prova. Sense capficar-nos gaire la veritat, estàvem en el nostre món de purpurina i unicorns 🙂

El dia de la prova estàvem sorprenentment tranquils. No vam dir a ningú que hi anàvem. Ni família ni amics. No sabíem com estaríem al sortir, i no volíem una onada de trucades i whatsapps.

Va sortir el nostre número en pantalla i vam intentar entrar els tres, però no va colar. Només un acompanyant. Vaig entrar jo, per què com havia d’estar dormint, al pit s’adormia molt ràpid. El Jordi es va quedar a la porta.
La infermera va entrar les dades a la màquina i va començar a posar els elèctrodes i els taps aquells a les orelles de la Joana.

Aquí em vaig desmuntar.

Era la mateixa sala a on li van fer al Pep, i amb la tècnica de llavors vaig tenir molt mala experiència, em va tractar molt malament. I de cop em va venir tot a la ment i em vaig posar a plorar.  La infermera es va quedar una mica parada i li vaig explicar. Em va calmar i vam continuar amb la prova.

No portàvem ni un minut que se’n va cap a la porta i diu:”Vaig a buscar al papi que això s’ha de celebrar”.
El Jordi estava just darrera la porta, i en obrir em va mirar i jo vaig fer que si amb el cap, i us podeu imaginar l’estampa.

SATISFACTORIO!!! 🙂

Al sortir vam estar una estona els tres (el Pep estava a cole) asseguts a fora… assimilant-ho tot.

Em sentia molt contenta, però alhora molt trista. No sabia (ni sé encara), com gestionar això amb els meus sentiments cap al Pep.

No sé… és el que li deia al Jordi:

Què estem celebrant? Que no tenim un altre Pep?

Em sentia fatal per ell. Si fos conscient del que està passant, com s’ho agafaria?

Em costa molt descriure amb paraules el que vaig sentir, i el que encara sento, perquè no sé definir aquest sentiment.

És una barreja d’alegria, tristesa, remordiments, culpabilitat, pena, … i unes quantes emocions més!

Un bon garbuix, oi?

Potser us penseu que sóc ben ximple per no estar 100% contenta en un moment així, però no és tant fàcil.

Mica en mica tot es va posant a lloc, i comencem a gaudir d’aquesta nova maternitat.

Ara estem immersos en la criança d’una bebè oient, hem hagut de canviar molt hàbits, i la veritat és que se’ns presenten situacions noves per nosaltres, semblem pares primerencs! 😉

Quina canya quan la Joana plora, li poses música… i calla!! 🙂


El pasado 5 de marzo nació Joana, la hermana de Pep.

Cómo os expliqué en este post, en principio teníamos un 25% de probabilidades de repetir experiencia con una hipoacúsia congénita.

Y tal como os comuniqué por la página de facebook, Joana superó la prueba de cribaje sin problemas. Tenemos una hija oyente.

Os haré un poco de resumen de cómo han sido estos meses de incertidumbre…

La verdad es que los primeros meses no fueron nada angustiosos en cuanto a pensar si el bebé podría ser sordo o no.

Pero si que lo fue en cuanto a pensar en otras cosas.

Yo pensaba que un segundo embarazo sería mucho más tranquilo a nivel de miedos, pero en mi caso ha sido al contrario.

Mi razonamiento era:

Si nos ha pasado esto, ¿por qué no nos puede pasar una de las mil historias mucho más graves que hay?

Y como os digo, lo viví con mucho miedo, y en silencio para no angustiar a los demás.

Hacia el final del embarazo me relajé un poco. Las pruebas iban saliendo bien y los controles eran totalmente normales. Pero entonces volvió a aparecer el fantasma de la sordera… Supongo que el cansancio también tenía parte de culpa (estar de 8 meses con Pep tiene su gracia), i pensar en tener que volver a repetir todo el camino que habíamos hecho con él, incluyendo pruebas para llegar a un diagnóstico, sesiones en el CREDA, cirugía,… se me hacía una montaña.

Y estaba el tema también de tener que pagar un segundo implante (esto es una cosa que teníamos clarísima: si repetíamos, llevaría dos implantes ¡sin dudarlo!).

Entonces nació Joana, en un parto espectacular, rápido, intenso, muy animal.

Y cuando la tuvimos en brazos, tanto Jordi como yo coincidimos en que nos importaba un pepino si era sorda o no, era nuestra hija, y era perfecta.

La prueba la hicimos el miércoles 8 de marzo, cuando Joana tenía 3 días de vida.

Durante esos 3 días estuvimos tentados de hacer una prueba “casera”, dando un golpe, con la música a tope… Pero ni Jordi ni yo lo queríamos hacer.

Nos daba miedo que no respondiera al estímulo y no saber si era por que no oía, o porqué no le tocaba por bebé, o que respondiera y lo hiciera por vibraciones y hacernos ilusiones que no tacaban… Pep nos engañó tanto… ¡ Que no nos fiábamos!

Así que no hicimos absolutamente nada, y esperamos pacientemente al día de la prueba. Sin obsesionarnos mucho la verdad, estábamos en nuestro mundo de purpurina y unicornios 🙂

El día de la prueba estábamos sorprendentemente tranquilos. No dijimos a nadie que íbamos. Ni familia ni amigos.

No sabíamos cómo estaríamos al salir, y no queríamos una oleada de llamadas y whatsapps.

Salió nuestro número en pantalla e intentamos entrar los tres, pero no coló. Sólo un acompañante. Entré yo, porqué como tenía que estar dormida, en la teta se duerme rápido. Jordi se quedó en la puerta.

La enfermera entró los datos en la máquina, y puso los electrodos y los tapones aquellos en las orejitas de Joana.

Ahí me desmonté.

Era la misma sala donde se lo hicieron a Pep, y con la técnica de entonces tuve muy mala experiencia, me trató muy mal. Y de golpe me vino todo a la mente, y me puse a llorar. La enfermera se quedó un poco parada y le expliqué lo que pasaba. Me calmó y continuamos con la prueba.

No llevábamos ni un minuto que se fué hacia la puerta y dijo: “Voy a buscar al papi que esto hay que celebrarlo”.

Jordi estaba justo detrás de la puerta, al abrir me miró y yo dije que sí con la cabeza. Os podéis imaginar la estampa.

Al salir estuvimos un rato los tres (Pep estaba en el cole) sentados fuera… Asimilándolo todo.

Me sentía muy contenta, pero a la vez muy triste. No sabía (ni sé aún), como gestionar esto con mis sentimientos hacia Pep.

No sé… es lo que le decía a Jordi:

¿Qué estamos celebrando? ¿Que no tenemos otro Pep?

Me sentía fatal por él. Si fuera consciente de lo que estába pasando, como se lo tomaría?

Me cuesta mucho describir con palabras lo que sentí, y lo que aún siento, porque no sé definir este sentimiento. Es una mezcla de alegría, tristeza, remordimientos, culpabilidad, pena, … ¡Y unas cuantas emociones más!

Un buen lio, ¿verdad?

Quizás pensáis que es absurdo sentirse así, no estar 100% contenta en un momento así, pero no es tan fácil.

Poco a poco todo se va poniendo en su sitio, y empezamos a disfrutar de esta nueva maternidad.

Ahora estamos concentrados en la crianza de un bebé oyente. Hemos tenido que cambiar muchas rutinas, y se nos presentan situaciones nuevas para nosotros.

¡Parecemos padres primerizos! 😉

Que caña cuando Joana llora, le pones música…. ¡y se calla!  🙂

Anuncis

5 thoughts on “Ja som un més – Ya somos uno más

  1. Felicitats família!!! nosaltres vam passar per la mateixa situació i pel garbuix mental de l’alegria de tenir un fill oient. Crec que no celebreu no tenir un altre Pep, sinó que celebreu que teniu una Joana amb un camí més fàcil per a la seva educació, que la seva “normalitat” permetrà que li doneu les hores que necessita el Pep per estimular al màxim la seva oida i que la pròpia Joana ajudarà moltíssim al seu germà sord a desenvolupar la “normalitat” que ja te el Pep en el mon dels oients.
    Que sigueu molt i molt feliços!!

    • M’encanta aquesta manera de veure-ho!
      Gràcies Àngels!
      Una pregunta…. quina edat tenen els teus? El gran s’ha qüestionat perquè ell si i el petit/a no? És una cosa que crec que arribarà… i no sé ben bé com gestionar-ho…
      Merci de nou! :*

  2. Enhorabona família! M’he emocionat llegint el teu post. Crec que és comprensible i natural com et sents. Nosaltres l’experiència de la sordesa l’estem vivint amb el segon fill i penso que si en tinguèssim un tercer ho viuria com tu. Alegria- tristor, voler saber i no voler saber, relax-tensió…
    Ànims i molta salut per criar els vostres petits!

    • Gràcies Sonia!
      Moltes vegades he pensat que ojalà ens hagués passat en el segon enlloc del primer fill… Però realment crec que tant és, que ho pateixes igual… això si, t’estalvies la rallada de la espera del segon!! 😉
      Un petonet!

  3. Laura, no puedo dejar de emocionarme cada vez que leo tus post. Como bien decís, Joana es una niña sana y eso es lo más importante.

    Ahora a disfrutar de esta preciosa familia.

    Un abrazo enorme!!!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s