Sortim al Som la llet!

Fa dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre com una cosa, que en principi no té res a veure, però s’ha convertit en una eina si no indispensable, immensament útil en el nostre dia a dia…

Segueixo el bloc de l’Alba Padró “Som la llet” de fa temps, de fet des de que els meus problemes amb la lactància van fer acte de presència, i el Sr. Google i la cerca desesperada d’ajuda em va portar a ella.

L’altre dia l’Alba demanava relats de lactància per publicar-los al seu bloc, i em vaig engrescar. Aquí us el deixo!

Dedicat al Jordi, el meu marit. Perquè sense ell la nostra lactància no hagués estat possible!

La meva experiència amb la lactància segur que no difereix de la de moltes mares, va ser dura al principi, duríssima. Vaig estar molt a punt d’abandonar però, gràcies a bons consells i un bon assessorament la vam poder salvar. I no sabeu fins a quin punt estic contenta amb mantenir-la 9 mesos i mig després, perquè ens aquell inici no m’imaginava que s’acabaria convertint en una eina immensament útil per tot el que ens havia de venir…
El Pep va nèixer el 10 de juliol del 2013, el part no va ser el que jo hagués volgut, però tot i així va ser respectat i màgic.
A la mateixa sala de parts li vaig començar a donar el pit, el nen no s’acabava d’enganxar i la llevadora em va aconsellar que “fes bocata” amb la mà per fer-li més fàcil la tasca. Amb la idea del “bocata” em vaig quedar, i així vaig continuar… Les clivelles van fer acte de presència, i l’alletar es va convertir en un veritable infern.
Abans de la setmana de vida del meu fill vaig fer la primera mastitis, casualment al punt a on repenjava el dit per fer “bocata”. En qüestió d’hores estava a casa tremolant com una fulla a 39º de temperatura i un dolor insuportable. Antibiòtic i antiiflamatori i cap a casa. Al anar a comprar la medicació la farmacèutica ja em va donar el primer consell: ” No cal patir tant, eh! jo vaig aguantar 3 dies i biberó. Que no passa res”. 
1
Arribem a casa i el nen comença a plorar… jo començo a plorar… el meu marit pobre sense saber que fer… Per sort comptava (i compto!) amb l’assessorament d’una magnífica doula, a la qual vam trucar desesperats dient-li “Aida no puc més, vaig a la farmàcia, no aguanto més…”. Ella em va posar en contacte amb l’Ani, assessora de lactància, la qual en 15 minuts estava a casa. Ens va trobar enfonsadíssims… la maternitat no era el que ens havien explicat… i això del pit ens estava superant, sobretot a mi. 
Quatre paraules, quatre canvis de postura i…. pam! El Pep estava enganxadet i a mi no em feia mal! Jo mirava al nen, mirava l’Ani, mirava el meu marit, tornava a mirar al Pep…no m’ho creia! Però si, a partir d’aquí tot va anar a millor si parlem de dolor, perquè encara quedava algun ensurt més…
Més o menys els dies passaven bé, al agafar-se em feia una mica de mal, però ni punt de comparació amb els primers dies (parlo de primers dies i el Pep tenia uns 20 dies… però per mi es van fer mesos). Llavors ens va venir una de grossa a sobre… ens van confirmar que el Pep havia nascut sord, ja ho sospitàvem, però va ser un cop molt dur. No sé si van ser els nervis, la tristesa, un tractament insuficient… el cas és que la mastitis va reaparèixer, aquest cop sense dolor, però amb un bony al pit dret del tamany d’una mandarina petita. La ginecòloga em va explicar que tenia un abscés, una bola de pus encapsulada, a la que no arribaven els antibiòtics. La única solució era intervenir i fer un drenatge.
Aquí vaig tenir la segona barrera per continuar amb la meva recent estrenada lactància… els metges m’insinuaven que potser seria millor deixar-ho, coneguts em deien que no calia ser una supermare, que ho havia intentat però ja estava. I ja la cosa que més et fa trontollar, quan impliquen la seguretat del teu fill; “la medicació no és segura per ell”, “has d’estar 24 hores després de la cirugia sense donar-li el pit”,… i això ja mosqueja més… Jo tenia alguna cosa dins meu que em deia que ho havia de fer, que no podia deixar de donar el pit al meu fill, que em necessitava. Així que amb l’ajuda de l’Aida, l’Ani i l’Alba (que contestava els meus mails a l’instant), vaig conèixer l’existència del web www.e-lactancia.org, i vaig ser capaç de decidir que volia fer. Un cop contrastada la informació vaig veure que tant l’anestèsia com el tractament que em farien després, eren totalment segur pel meu fill. Per precaució extrema (i tranquilitat del meu entorn) vaig decidir treure’m llet perquè li donessin mentre m’operàvem (el nen just tenia un mes, i no sabia quantes hores m’hi estaria), i que llençaria la toma de després de la cirurgia. Ja us dic que no calia, però vam decidir que ho faria així.
2Dons us ho creureu o no, però aquell dia el meu fill va dormir 13 hores, així que ni biberó ni res. Li vaig donar el pit fins al moment abans d’entrar a quiròfan, es va adormir just quan ens vam separar, i quan es va despertar ja estàvem a casa, ja m’havia tret la toma post-anestèsia, i ja tornava a tenir les tetes ben plenes! Els dies següents van ser una mica durillos, perquè em molestava una mica el drenatge, sortia llet quan ell mamava i em picava una mica… però als 10 dies em van treure el tubet i de seguida es va tancar el forat.
Després d’això vaig tenir altres petits contratemps de salut (jo ho continuo relacionant una baixada de defenses deguda a l’estrès) però gràcies a la fortalesa que e-lactancia em proporcionava vaig continuar alletant al Pep.
Doncs bé, més de nou mesos més tard, puc afirmar que la meva tossuderia m’ha portat a fer una de les millors coses que podré fer pel meu fill.
Com us he comentat abans el Pep és sord profund, per arribar a un diagnòstic li han hagut de fer moltes proves. 
En moltes d’elles el Pep havia d’estar quiet, com millor aconseguir-ho que enganxant-lo a la teta? 
En moltes ocasions l’han punxat, l’han remenat… sabeu quant triga en calmar-se quan l’enganxo a la teta? Segons. 
En algunes probes l’han hagut de sedar… 6 hores de dejú si mengés llet de fórmula o papilles, 4 hores si és llet materna (2 hores poden semblar poc, però per un bebè afamat poden ser molt llargues).
Un cop despertat de l’anestèsia 4 hores sense menjar si prens fórmula o sòlids, teta al moment si ell en vol.
Cada cop que es dona una d’aquestes situacions dono gràcies a tots els que em van animar a continuar, sobretot al Jordi el meu marit, perquè el paper que li va tocar representar no era gens fàcil, i va aconseguir estar a l’alçada i amb nota. Mai em va qüestionar el que estava fent  i em va donar suport en tot moment.
En breu operaran al Pep per posar-li un implant coclear que farà que pugui sentir. No em puc imaginar la sensació de passar a viure en un món de calma i tranquil·litat sonora, a començar a rebre estímuls cada cop que algú mou la boca, es mou,… Nosaltres ho esperem impacients, però per ell agradable al principi no ha de ser. 
No em preocupa, no passa res, allà estaré jo amb la teta a l’aire, per agafar-lo, abraçar-lo i submergir-lo en el seu moment de calma, de desconnexió del món exterior… com sempre posarà els ullets en blanc i m’aguantarà el pit amb les seves manetes, mentre el seu pare l’acaricia el cap i li diu que tot esta bé.