Feina nova! ;) – ¡Nuevo trabajo! ;)

img-20170224-wa0080-01

Sempre he tingut claríssim que en processos traumàtics, com pot ser l’anunci de que el teu fill és sord, és molt important l’acompanyament.

El Jordi sempre diu que està molt bé que el metges et diguin i t’aconsellin. Però que el que realment necessites és conèixer un veí de dalt que hagi passat pel mateix procés que tu, i t’ho expliqui des del sentiment, no des de les estadístiques o la ciència.

Com us explicava en aquesta entrada passada, nosaltres no vam poder gaudir d’aquest acompanyament, ja que en aquells moments no hi havia cap cas al CREDA semblant al nostre amb qui poguéssim parlar, ni ningú proper. Però una mica més endavant vam conèixer dues famílies que ens van ajudar un munt, i va ser molt d’agrair!

Fa un temps, des del CREDA ens van proposar participar en un projecte, al qual no vam dubtar ni un segon a dir que si!

El Jordi i jo ens hem convertit en una espècie d'”assessors”, encarregats de donar la benvinguda a les noves famílies que arriben al CREDA.

Està sent un exercici molt enriquidor per nosaltres, i pels inputs que ens arriben, per les altres famílies també.

La veritat és que és una tasca molt senzilla pel que fa a nosaltres. Seiem en una sala, i xerrem durant l’hora que dura la sessió de logopeda que el petit o petita està fent.

He dit que esta sent una tasca molt senzilla però no és veritat. Per nosaltres és molt senzill parlar del Pep, ensenyar vídeos de com xerra, com canta, com balla…
Però cada cop que revivim el diagnòstic, les proves,… se’ns remou un nosequè dins… i més ara, que estem a dies de saber si hem de tornar a passar-hi o no.

No hi ha dues trobades iguals, igual que no hi ha dues famílies iguals, o dos nens sords iguals.

Des d’aquí vull dir a tots aquests pares amb els que ens hem anat trobant que ho estan fent genial!

M’agrada molt la frase que diu:

Cada pare/mare és el millor pare/mare pel seu fill.

I així és, cada un d’ells ho fa el millor que creu, i durant el llarg camí que ens queda per recórrer amb els nostres fills, anirem aprenent i rectificant. Sempre, sempre fent el que creiem que és el millor per ells.

I també vull agrair al CREDA el fet de donar-nos aquesta oportunitat d’ajudar, perquè tant al Jordi com a mi fer aquesta tasca ens omple enormement.

Ens agrada fer equip!


Siempre he tenido clarísimo que en procesos traumáticos, como puede ser el anuncio de que tu hijo es sordo, es muy importante el acompañamiento

Jordi siempre dice que está muy bien que el médico te diga y te aconseje. Pero que lo que realmente necesitas en esos momentos, es conocer al vecino de arriba que haya pasado por lo mismo, y te lo explique desde el sentimiento, no des de las estadísticas o la ciencia.

Como os explicaba en esta entrada pasada, nosotros no pudimos gozar de ese acompañamiento, ya que en esos momentos no había ningún caso en el CREDA parecido al nuestro con quien pudiéramos hablar, ni nadie cercano. Pero un poco más tarde tuvimos la suerte de conocer a dos familias que nos ayudaron un montón, y estamos muy agradecidos!

Hace un tiempo, en el CREDA nos propusieron participar en un proyecto, al cual no dudamos ni un segundo en decir que sí!

Jordi y yo nos hemos convertido en una especie de “asesores”, encargados de dar la bienvenida a las nuevas familias que llegan al CREDA.

Está siendo un ejercicio muy enriquecedor para nosotros, y por los inputs que nos llegan, para las otras familias también.

La verdad es que es un trabajo muy sencillo para nosotros, nos sentamos en una sala, y hablamos durante la hora que dura la sesión de logopedia que el pequeño o pequeña está haciendo.

He dicho que es un trabajo sencillo… pero no es verdad. Para nosotros es muy fácil hablar de Pep, enseñar videos de como habla, como canta, como baila…
Pero cada vez que revivimos el diagnóstico, las pruebas,… se nos remueve un nosequé dentro… Y más ahora, que estamos a días de saber si hemos de volver a pasar por ello o no.

No hay dos charlas iguales, igual que no hay dos familias iguales, o dos niños sordos iguales.

Desde aquí quiero decirles a todos los padres con los que hemos hablado, ¡que lo están haciendo genial!

Me gusta mucho la frase que dice:

Cada padre/madre es el mejor padre/madre para su hijo.

Y así es, cada uno de ellos lo hace lo mejor que cree, y durante el largo camino que nos queda por recorrer con nuestros hijos, iremos aprendiendo y rectificando. Siempre, siempre haciendo lo que creemos que es mejor para ellos.

Y quiero agradecer también al CREDA el hecho de darnos la oportunidad de ayudar, porque tanto a Jordi como a mí nos llena enormemente esta labor.

¡Nos gusta hacer equipo!

Prohibit sentir-se sol!

Moltes vegades he comentat que per a mi, i crec que també pel Jordi, el més dur de tot el procés del Pep va ser lo sols que ens vam sentir al principi. Tot el “percal” va passar en la pitjor època. A ple agost.

L’hospital funcionava a mig gas, la majoria dels nostres amics eren fora, i la veritat no és una cosa que vulguis explicar per whatsapp o per telèfon. De fet, per telèfon era impossible, perquè jo no podia dir dues paraules seguides del tema sense posar-me a plorar. Per sort teníem a la família (santa familia!), i mica en mica les amistats van anar apareixent i després d’explicar la situació tot eren mostres d’afecte i de suport.

imagePerò tot i així no ens acabàvem de sentir acompanyats… ara no vull ofendre la gent que ha estat i està al nostre costat. Amb les que hem passat mil i una tarda cosint, rient, plorant… o hem compartit emorzars, sopars, dinars, … Sou súper importants per nosaltres i ho sabeu! Però ens faltava, com a mínim a mi, alguna cosa… Quan algú em deia “em sap greu”, “no vull imaginar com ho esteu pasant”,… pensava “no, no en tens ni idea…”. Repeteixo que no vull ferir ningú, probablement jo hagués actuat igual, o segur que pitjor… perquè sóc fatal per aquestes coses.

Un dia al CREDA l’Eva, la logopeda del Pep, em va comentar que l’endemà hi havia una sessió amb un grup de nens amb hipoacúsia (implantats, amb audiòfons i sense res). Els nens van a fer una sessió d’una horeta més o menys, i mentrestant el pares s’esperen xerrant i fent un cafè. Em va insinuar que podia demanar als pares si els hi semblava bé que vinguéssim el Pep i jo a treure el cap (el Jordi treballava, ja que era al migdia). La seva resposta va ser afirmativa i l’endemà allà estàvem!

Haig de dir que abans de sortir de casa vaig tenir un atac de pànic, vaig enviar un whatsapp a l’Eva dient-li que potser no era bona idea… em feia pànic el que em podria trobar, no sabia si volia sentir el que m’havien d’explicar… ella em va contestar un “T’anirà bé, ja ho veuràs”. I em vaig decidir.

Quan arribo al CREDA em trobo la sala d’espera a on a vegades seiem sols amb el Pep, plena de nens corrent i cridant, crec que n’hi havia uns 5 o 6… instintivament els meus ull se n’anaven a les seves orelles, i em costava molt diferenciar els audiòfons dels implants o simplement trobar la protèsi… Em vaig emocionar. Em vaig emocionar moltíssim. El primer que em va passar pel cap va ser “Són normals!”, no vaig poder aguantar les llàgrimes i l’Eva discretament em va acompanyar a una altre sala. Un cop calmada em van deixar entrar a la classe dels peques (els pares no entren a aquest tipus de sessions) i vaig poder veure de primera mà la feina que feien. Va ser impressionant! Però anava amb el Pep i els nens es van començar a distreure, així que vaig sortir. Vam tornar amb els pares i ens vam presentar tots.

Mica en mica ens vam començar a explicar les experiències, els sentiments… i és llavors quan vaig sentir com s’anava omplint el buit que em faltava! Ells si que m’entenien, perquè havien passat per una situació molt similar a la meva. Era brutal la connexió que es donava entre persones que s’acaben de conèixer, descrivien sentiments que havia tingut i que ni jo sabia expressar. Ens queixàvem de la mateixa tècnica que ens feia les proves a Sant Joan, elogiàvem als mateixos metges… tot i ser la “novata” de seguida em vaig sentir integrada.image (1)

Doncs res, va haver-hi l’intercanvi de mòbils de rigor, i al vespre ja havien fet un grup de whatsapp amb dues mamis, la Debora i la Vickie, mares de la Clàudia i el Martí, els dos implantats. Durant els mesos posteriors vam tenir contactes esporàdics, sobretot començava jo quan els hi explicava alguna prova del Pep, elles em deien les seves experiències… Van ser (i son!) de gran ajuda. Un dia vam decidir fer una quedada amb les families, i així ho vam fer el passat diumenge!

Allà ens vam reunir les tres juntament amb el Richard, l’Ignasi, el Jordi, la Clàudia, el Martí i el Pep. Va ser un pícnic genial (tot i que l’entorn no era el més idíl·lic… la companyia és el que importa!)! El Jordi i jo els vam sotmetre a un interrogatori sobre els implants, ja que ells porten més d’un any d’experiència, i sobretot sobre la propera cirurgia del Pep, que per cert aprofito per anunciar-vos que serà el proper 26 de juny! Ens va tranquil·litzar molt saber que, tot i que ens esperen uns dies durillos, tot val la pena, tot es supera, a tot t’adaptes i tot ho fas teu!

Veure la Clàudia i el Martí jugar, correr… i cridar al Pep, és la millor teràpia que podem fer.

Nois, és un paler que us hageu creuat a les nostres vides!