Feina nova! ;) – ¡Nuevo trabajo! ;)

img-20170224-wa0080-01

Sempre he tingut claríssim que en processos traumàtics, com pot ser l’anunci de que el teu fill és sord, és molt important l’acompanyament.

El Jordi sempre diu que està molt bé que el metges et diguin i t’aconsellin. Però que el que realment necessites és conèixer un veí de dalt que hagi passat pel mateix procés que tu, i t’ho expliqui des del sentiment, no des de les estadístiques o la ciència.

Com us explicava en aquesta entrada passada, nosaltres no vam poder gaudir d’aquest acompanyament, ja que en aquells moments no hi havia cap cas al CREDA semblant al nostre amb qui poguéssim parlar, ni ningú proper. Però una mica més endavant vam conèixer dues famílies que ens van ajudar un munt, i va ser molt d’agrair!

Fa un temps, des del CREDA ens van proposar participar en un projecte, al qual no vam dubtar ni un segon a dir que si!

El Jordi i jo ens hem convertit en una espècie d'”assessors”, encarregats de donar la benvinguda a les noves famílies que arriben al CREDA.

Està sent un exercici molt enriquidor per nosaltres, i pels inputs que ens arriben, per les altres famílies també.

La veritat és que és una tasca molt senzilla pel que fa a nosaltres. Seiem en una sala, i xerrem durant l’hora que dura la sessió de logopeda que el petit o petita està fent.

He dit que esta sent una tasca molt senzilla però no és veritat. Per nosaltres és molt senzill parlar del Pep, ensenyar vídeos de com xerra, com canta, com balla…
Però cada cop que revivim el diagnòstic, les proves,… se’ns remou un nosequè dins… i més ara, que estem a dies de saber si hem de tornar a passar-hi o no.

No hi ha dues trobades iguals, igual que no hi ha dues famílies iguals, o dos nens sords iguals.

Des d’aquí vull dir a tots aquests pares amb els que ens hem anat trobant que ho estan fent genial!

M’agrada molt la frase que diu:

Cada pare/mare és el millor pare/mare pel seu fill.

I així és, cada un d’ells ho fa el millor que creu, i durant el llarg camí que ens queda per recórrer amb els nostres fills, anirem aprenent i rectificant. Sempre, sempre fent el que creiem que és el millor per ells.

I també vull agrair al CREDA el fet de donar-nos aquesta oportunitat d’ajudar, perquè tant al Jordi com a mi fer aquesta tasca ens omple enormement.

Ens agrada fer equip!


Siempre he tenido clarísimo que en procesos traumáticos, como puede ser el anuncio de que tu hijo es sordo, es muy importante el acompañamiento

Jordi siempre dice que está muy bien que el médico te diga y te aconseje. Pero que lo que realmente necesitas en esos momentos, es conocer al vecino de arriba que haya pasado por lo mismo, y te lo explique desde el sentimiento, no des de las estadísticas o la ciencia.

Como os explicaba en esta entrada pasada, nosotros no pudimos gozar de ese acompañamiento, ya que en esos momentos no había ningún caso en el CREDA parecido al nuestro con quien pudiéramos hablar, ni nadie cercano. Pero un poco más tarde tuvimos la suerte de conocer a dos familias que nos ayudaron un montón, y estamos muy agradecidos!

Hace un tiempo, en el CREDA nos propusieron participar en un proyecto, al cual no dudamos ni un segundo en decir que sí!

Jordi y yo nos hemos convertido en una especie de “asesores”, encargados de dar la bienvenida a las nuevas familias que llegan al CREDA.

Está siendo un ejercicio muy enriquecedor para nosotros, y por los inputs que nos llegan, para las otras familias también.

La verdad es que es un trabajo muy sencillo para nosotros, nos sentamos en una sala, y hablamos durante la hora que dura la sesión de logopedia que el pequeño o pequeña está haciendo.

He dicho que es un trabajo sencillo… pero no es verdad. Para nosotros es muy fácil hablar de Pep, enseñar videos de como habla, como canta, como baila…
Pero cada vez que revivimos el diagnóstico, las pruebas,… se nos remueve un nosequé dentro… Y más ahora, que estamos a días de saber si hemos de volver a pasar por ello o no.

No hay dos charlas iguales, igual que no hay dos familias iguales, o dos niños sordos iguales.

Desde aquí quiero decirles a todos los padres con los que hemos hablado, ¡que lo están haciendo genial!

Me gusta mucho la frase que dice:

Cada padre/madre es el mejor padre/madre para su hijo.

Y así es, cada uno de ellos lo hace lo mejor que cree, y durante el largo camino que nos queda por recorrer con nuestros hijos, iremos aprendiendo y rectificando. Siempre, siempre haciendo lo que creemos que es mejor para ellos.

Y quiero agradecer también al CREDA el hecho de darnos la oportunidad de ayudar, porque tanto a Jordi como a mí nos llena enormemente esta labor.

¡Nos gusta hacer equipo!

Sortim al Som la llet!

Fa dies que em rondava pel cap fer una entrada sobre com una cosa, que en principi no té res a veure, però s’ha convertit en una eina si no indispensable, immensament útil en el nostre dia a dia…

Segueixo el bloc de l’Alba Padró “Som la llet” de fa temps, de fet des de que els meus problemes amb la lactància van fer acte de presència, i el Sr. Google i la cerca desesperada d’ajuda em va portar a ella.

L’altre dia l’Alba demanava relats de lactància per publicar-los al seu bloc, i em vaig engrescar. Aquí us el deixo!

Dedicat al Jordi, el meu marit. Perquè sense ell la nostra lactància no hagués estat possible!

La meva experiència amb la lactància segur que no difereix de la de moltes mares, va ser dura al principi, duríssima. Vaig estar molt a punt d’abandonar però, gràcies a bons consells i un bon assessorament la vam poder salvar. I no sabeu fins a quin punt estic contenta amb mantenir-la 9 mesos i mig després, perquè ens aquell inici no m’imaginava que s’acabaria convertint en una eina immensament útil per tot el que ens havia de venir…
El Pep va nèixer el 10 de juliol del 2013, el part no va ser el que jo hagués volgut, però tot i així va ser respectat i màgic.
A la mateixa sala de parts li vaig començar a donar el pit, el nen no s’acabava d’enganxar i la llevadora em va aconsellar que “fes bocata” amb la mà per fer-li més fàcil la tasca. Amb la idea del “bocata” em vaig quedar, i així vaig continuar… Les clivelles van fer acte de presència, i l’alletar es va convertir en un veritable infern.
Abans de la setmana de vida del meu fill vaig fer la primera mastitis, casualment al punt a on repenjava el dit per fer “bocata”. En qüestió d’hores estava a casa tremolant com una fulla a 39º de temperatura i un dolor insuportable. Antibiòtic i antiiflamatori i cap a casa. Al anar a comprar la medicació la farmacèutica ja em va donar el primer consell: ” No cal patir tant, eh! jo vaig aguantar 3 dies i biberó. Que no passa res”. 
1
Arribem a casa i el nen comença a plorar… jo començo a plorar… el meu marit pobre sense saber que fer… Per sort comptava (i compto!) amb l’assessorament d’una magnífica doula, a la qual vam trucar desesperats dient-li “Aida no puc més, vaig a la farmàcia, no aguanto més…”. Ella em va posar en contacte amb l’Ani, assessora de lactància, la qual en 15 minuts estava a casa. Ens va trobar enfonsadíssims… la maternitat no era el que ens havien explicat… i això del pit ens estava superant, sobretot a mi. 
Quatre paraules, quatre canvis de postura i…. pam! El Pep estava enganxadet i a mi no em feia mal! Jo mirava al nen, mirava l’Ani, mirava el meu marit, tornava a mirar al Pep…no m’ho creia! Però si, a partir d’aquí tot va anar a millor si parlem de dolor, perquè encara quedava algun ensurt més…
Més o menys els dies passaven bé, al agafar-se em feia una mica de mal, però ni punt de comparació amb els primers dies (parlo de primers dies i el Pep tenia uns 20 dies… però per mi es van fer mesos). Llavors ens va venir una de grossa a sobre… ens van confirmar que el Pep havia nascut sord, ja ho sospitàvem, però va ser un cop molt dur. No sé si van ser els nervis, la tristesa, un tractament insuficient… el cas és que la mastitis va reaparèixer, aquest cop sense dolor, però amb un bony al pit dret del tamany d’una mandarina petita. La ginecòloga em va explicar que tenia un abscés, una bola de pus encapsulada, a la que no arribaven els antibiòtics. La única solució era intervenir i fer un drenatge.
Aquí vaig tenir la segona barrera per continuar amb la meva recent estrenada lactància… els metges m’insinuaven que potser seria millor deixar-ho, coneguts em deien que no calia ser una supermare, que ho havia intentat però ja estava. I ja la cosa que més et fa trontollar, quan impliquen la seguretat del teu fill; “la medicació no és segura per ell”, “has d’estar 24 hores després de la cirugia sense donar-li el pit”,… i això ja mosqueja més… Jo tenia alguna cosa dins meu que em deia que ho havia de fer, que no podia deixar de donar el pit al meu fill, que em necessitava. Així que amb l’ajuda de l’Aida, l’Ani i l’Alba (que contestava els meus mails a l’instant), vaig conèixer l’existència del web www.e-lactancia.org, i vaig ser capaç de decidir que volia fer. Un cop contrastada la informació vaig veure que tant l’anestèsia com el tractament que em farien després, eren totalment segur pel meu fill. Per precaució extrema (i tranquilitat del meu entorn) vaig decidir treure’m llet perquè li donessin mentre m’operàvem (el nen just tenia un mes, i no sabia quantes hores m’hi estaria), i que llençaria la toma de després de la cirurgia. Ja us dic que no calia, però vam decidir que ho faria així.
2Dons us ho creureu o no, però aquell dia el meu fill va dormir 13 hores, així que ni biberó ni res. Li vaig donar el pit fins al moment abans d’entrar a quiròfan, es va adormir just quan ens vam separar, i quan es va despertar ja estàvem a casa, ja m’havia tret la toma post-anestèsia, i ja tornava a tenir les tetes ben plenes! Els dies següents van ser una mica durillos, perquè em molestava una mica el drenatge, sortia llet quan ell mamava i em picava una mica… però als 10 dies em van treure el tubet i de seguida es va tancar el forat.
Després d’això vaig tenir altres petits contratemps de salut (jo ho continuo relacionant una baixada de defenses deguda a l’estrès) però gràcies a la fortalesa que e-lactancia em proporcionava vaig continuar alletant al Pep.
Doncs bé, més de nou mesos més tard, puc afirmar que la meva tossuderia m’ha portat a fer una de les millors coses que podré fer pel meu fill.
Com us he comentat abans el Pep és sord profund, per arribar a un diagnòstic li han hagut de fer moltes proves. 
En moltes d’elles el Pep havia d’estar quiet, com millor aconseguir-ho que enganxant-lo a la teta? 
En moltes ocasions l’han punxat, l’han remenat… sabeu quant triga en calmar-se quan l’enganxo a la teta? Segons. 
En algunes probes l’han hagut de sedar… 6 hores de dejú si mengés llet de fórmula o papilles, 4 hores si és llet materna (2 hores poden semblar poc, però per un bebè afamat poden ser molt llargues).
Un cop despertat de l’anestèsia 4 hores sense menjar si prens fórmula o sòlids, teta al moment si ell en vol.
Cada cop que es dona una d’aquestes situacions dono gràcies a tots els que em van animar a continuar, sobretot al Jordi el meu marit, perquè el paper que li va tocar representar no era gens fàcil, i va aconseguir estar a l’alçada i amb nota. Mai em va qüestionar el que estava fent  i em va donar suport en tot moment.
En breu operaran al Pep per posar-li un implant coclear que farà que pugui sentir. No em puc imaginar la sensació de passar a viure en un món de calma i tranquil·litat sonora, a començar a rebre estímuls cada cop que algú mou la boca, es mou,… Nosaltres ho esperem impacients, però per ell agradable al principi no ha de ser. 
No em preocupa, no passa res, allà estaré jo amb la teta a l’aire, per agafar-lo, abraçar-lo i submergir-lo en el seu moment de calma, de desconnexió del món exterior… com sempre posarà els ullets en blanc i m’aguantarà el pit amb les seves manetes, mentre el seu pare l’acaricia el cap i li diu que tot esta bé.