Audiometria i condicionament – Audiometría y condicionamiento

Audiometria

[de audio- i -metria]
f DIAG Mesurament de l’audició per mitjà d’un audiòmetre.
 au_di_o_me_tri_a.

Audiometria (traducció de medlineplus)

Un examen d’audiometria serveix per avaluar la capacitat d’escoltar sons. Els sons varien segons el volum o força (intensitat) i amb la velocitat de vibració de les ones sonores (to).

(…)

La INTENSITAT del so es mesura en decibels (dB):
images
El TO del so es mesura en cicles per segon (Hertz):
  • Els tons greus d’un baix es mouen entre 50-60 Hz.
  • Els tons aguts de màxima elevació tenen aproximadament 10,000 Hz o més.

El llenguatge humà està generalment entre 500 i 3.000 Hz.

La introducció tècnica de la entrada és perquè us feu una idea en quin punt del camí acústic es troba el Pep. Actualment amb l’ajuda dels audiòfons arriba a 70dB, això no vol dir que si li parlem per un micro a 70dB ens entengui. Una cosa és sentir i l’altre és entendre.

Amb el Pep fem audiometries a dos llocs, al CREDA i a Widex (centre a on ens lloguen els audiòfons). Per fer-les entrem en una cabina especial que atenua el soroll. El Pep i jo seiem al mig de la sala, i comencen a reproduir sons a diferents intensitats i freqüències. Hem d’estudiar els moviments i la seva reacció per saber si realment ho està sentint o no, i amb els resultats dibuixen una gràfica. Serveix per veure els progressos que fa amb els audiòfons.

Fins ara fer-les era relativament fàcil en el sentit que no bellugava gaire, però ara son més difícils i ho hem de fer més ràpid perquè es cansa. Però per contra, ara és molt més fàcil saber si hi sent o no perquè el tenim molt condicionat.

Com s’ho han fet per condicionar-lo?

Sabeu lo del gos de Pavlov? Doncs igual. Quan fem les audiometries la Pilar s’amaga observant al Pep. Quan fa alguna senyal de que esta sentint alguna cosa (obre una mica més els ulls, si està mamant deixa de mamar, si està movent la mà deixa de fer-ho…) la Pilar s’aixeca i fa moure una titella i li fem festes. Quan fem això unes quantes vegades ja el tenim condicionat, i a la que sent el so, es gira ràpid a buscar la titella o em mira esperant un somriure o unes pessigolles. M’encanten aquests moments!

En portem unes quantes d'”audios”… però sense cap mena de dubte la millor va ser la primera que li vam fer amb els audiòfons.

Nosaltres veníem de que al nostre fill li havien fet tot un seguit de proves, a on prova rera prova es corroborava que no responia gens a cap estímul (si voleu més informació de les proves, hi ha un bloc molt interessant de la mare de l’Ada, una nena amb hipoacúsia a on fa una entrada dedicada a les proves de cribatge http://piccolaada.blogspot.com.es/2011/02/audiometries-i-proves-de-cribratge.html). Jo no esperava que tingues cap tipus de millora amb els audiòfons, pensava “els audiòfons amplifiquen… però si no hi ha res per amplificar ja pots anar pujant el volum que res”. Per això, el dia aquell abans de Nadal, quan van fer sonar el timbal i el Pep va deixar de moure el seu peuet i la Pilar, la Sílvia i l’Eva ens van dir que això volia dir que ho sentia, va ser… bufff… No us podeu imaginar l’alegria del Jordi i meva. Va ser brutal!

Fins llavors, i de fet ara també una mica, la por que tenim és que el Pep no sigui candidat a implant. Fins que no acabin de fer les proves d’imatge (ja queda menys!) no ho sabrem segur al 100%, i llavors podrem respirar una mica més tranquils i centrar-nos en l’altre lluita que començarà. Però el fet que tingués aquesta resposta és molt bona senyal de cara a que si que sigui candidat a ser implantat.

Ja veieu tot el suc que li hem tret a les “audios”. Mica en mica, quan el Pep creixi i en funció del seu grau d’audició segur que al CREDA aniran canviant les tècniques. De fet, en la trobada que vam fer de benvinguda amb la Sílvia i la Pilar, ens van passar uns vídeos d’audiometries de nens implantats de diferents edats, i va ser una bona injecció de bon rotllo i ànims, perquè realment és brutal la capacitat que tenen d’adaptació, i no els notes gens ni en la manera d’escoltar, ni en la manera de parlar, que tenen diferents graus de dèficit auditiu.

—-

audiometría. (Real Academia Española)

1. f. Acús. Medición de la agudeza auditiva en relación con las diferentes frecuencias del sonido.

 

Audiometría (medlineplus)

Un examen de audiometría sirve para evaluar la capacidad de escuchar sonidos. Los sonidos varían según el volumen o fuerza (intensidad) y con la velocidad de vibración de las ondas sonoras (tono).

(…)

La INTENSIDAD del sonido se mide en decibelios (dB):

images

El TONO del sonido se mide en ciclos por segundo (Hercios):

Los tonos graves de un bajo oscilan entre 50-60 Hz.

Los tonos agudos de máxima elevación tienen aproximadamente 10.000 Hz o más.

Una conversación se encuentra generalmente entre 500 y 3.000 Hz.

La introducción técnica de la entrada es para que os hagáis una idea de en qué punto de su camino acústico se encuentra Pep. Actualmente con la ayuda de los audífonos llega a 70dB, eso no quiere decir que si hablamos por un micro a 70dB nos entienda. Una cosa es oír y otra entender.

Con Pep hacemos audiometrías en dos sitios, en el CREDA y en Widex (centro donde nos alquilan los audífonos). Para hacerlas entramos en una cabina especial que atenúa el ruido. Pep y yo nos sentamos en medio de la sala, y empiezan a reproducir sonidos a diferentes intensidades y frecuencias. Tenemos que estudiar sus movimientos y reacciones para saber si realmente está oyendo algo o no, y con los resultados dibujan una gráfica. Esto sirve para ver los progresos que hace con los audífonos.

Hasta ahora hacerlas era relativamente sencillo en el sentido que no se movía demasiado, pero ahora son más difíciles y las tenemos que hacer más rápido porqué se cansa. Pero por contra, ahora es mucho más fácil saber si oye o no porqué lo tenemos muy condicionado.

¿Cómo han hecho para condicionarlo?

Sabéis lo del perro de Pavlov? Pues igual. Cuando hacemos audios Pilar se esconde observando a Pep. Cuando hacealguna señal de que está oyendo alguna cosa (abre un poco más los ojos, si está mamando deja de hacerlo,…) Pilar se levanta y mueve un muñeco y el resto le hacemos fiestas. Cuando hacemos esto unas cuantas veces ya lo tenemos condicionado, y a la mínima que oye un sonido, se gira rápido a buscar el muñeco o me mira esperando una sonrisa o unas cosquillitas.

¡Me encantan estos momentos!

Llevamos ya unas cuantas audios… pero sin lugar a dudas, la mejor fue la primera que hicimos con audífonos.

Hasta ese momento a Pep le habían realizado una batería de pruebas, donde cada una reafirmaba que no respondía a ningún estímulo sonoro (si queréis más información de las pruebas, hay un bloc muy interesante de la madre de ADA, una niña con hipoacusia donde hace una entrada dedicada a las pruebas de cribaje http://piccolaada.blogspot.com.es/2011/02/audiometries-i-proves-de-cribatge.html). Yo no esperaba que tuviera ningún tipo de respuesta con audífonos, pensaba “los audífonos amplifican… pero si no hay nada para amplificar ya puedes subir el volumen que no pasará nada”. Por eso, el día aquel antes de Navidad, cuando hicieron sonar el tambor y Pep dejó de mover su pie y Pilar, Sílvia y Eva nos dijeron que estaba escuchándolo, fue… bufff… No os podéis imaginar nuestra alegría. Fue brutal!

Hasta entonces, y de hecho ahora también un poco, el miedo que tenemos es que Pep no sea candidato a implantes. Hasta que no acaben de hacer las pruebas de imagen (¡ya queda menos!) no lo sabremos al 100%, y entonces podremos respirar un poco más tranquilos y centrarnos en la siguiente batalla que empezará. Pero el hecho de que tuviera respuesta es muy buena señal de cara a ser candidato a implantes.

Ya veis toda la información que sacamos de las audios. Poco a poco, cuando Pep vaya creciendo y en función de su grado de audición, seguro que en el CREDA irán cambiando las técnicas. De hecho, en la reunión de bienvenida que hicimos con Sílvia y Pilar, nos pasaron unos videos de niños implantados de diferentes edades, y fue una buena dosis de buen rollo y ánimos, porqué realmente es brutal la capacidad que tienen de adaptación, y no les notas para nada ni en la manera de oír, ni de hablar, que tienen diferentes grados de hipoacusia.

Anem al CREDA!

CREDA-1La gent propera a nosaltres segur que ens ha sentit dir mil vegades en els últims mesos frases com: “No puc que tinc CREDA”, “Ens veiem demà quan surti del CREDA”, “El Pep està cansat perquè venim del CREDA”…I sé que molts em dieu que si, però no acabeu de veure clar què és això del CREDA.

És per això, que he volgut dedicar la primera entrada oficial del bloc a donar-vos a conèixer, una mica, la funció del CREDA. I dic una mica perquè és el que jo conec (només portem 4 mesos anant-hi amb el Pep), i us explico el que sé, el que veig i el que fem (i una mica d’informació que he trobat a internet).

Primer de tot dir que CREDA són les sigles de “Centre de Recursos per a Deficients Auditius” (odio la paraula “deficient”. Sé que està ben emprada ja que vol dir manca i al Pep li manca audició, però encara em costa dir-la… ).

Els CREDA són centres repartits pel territori, actualment n’hi ha 10 a Catalunya (i un està a Sabadell, quina sort!), i el que fan és donar suport als nens amb manques auditives, de llenguatge i comunicació. És un servei del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Nosaltres encara estem en la primera etapa (“estimulació primerenca” crec que li diuen…), per això anem físicament al CREDA dos dies a la setmana.

Al CREDA hi anem per “prescripció mèdica”. Un cop diagnosticada la sordesa del Pep, l’otorrino de Sant Joan de Déu (hospital que porta tot el cas del Pep), ens va posar en contacte amb ells, i a partir d’aquí, tot van ser facilitats per nosaltres.

Un dia estàndard de CREDA ens obre la porta l’Eva, la logopeda del Pep. Un cop saludat tothom a qui ens trobem pel passadís (val a dir que tot son dones, i el Pep un seductor) arribem a l’aula. L’aula és com una sala de jocs plena de coses (miralls, tarima, instruments, joguines,…) i on, quan passen els dies, t’adones que no hi ha res perquè si, i que tot té un significat.

No és fàcil “treballar” durant 45 minuts amb un nen de 4 mesos com tenia el Pep quan va començar, has d’intentar que estigui atent, però sense passar-te perquè llavors es cansa i s’acaba la sessió. Ara em ve al cap un dia que es va quedar adormit quan portàvem 20 minuts i no va haver-hi manera de despertar-lo… Hi ha dies però, que està els 45 minuts a tope, això va com va… Ara com que no para de bellugar, l’hem de posar a l’hamaquita perquè sinó, no para quiet.

image_1Però bé, suposo que us continueu preguntant que fem allà dins. La veritat és que vist des de fora bàsicament juguem, toquem instruments, cantem, fem anar titelles,… Però tot, evidentment, amb una finalitat.

El tema és que fisiològicament tots els bebès emeten un balbuceig. A la seva manera parlen. Però arriba una edat, segons ens han dit entre els 8-10 mesos, que si no se senten callen (d’aquí els molt mal anomenats “sord-muts”), per tant la nostra primera meta amb el Pep és aconseguir que no perdi aquest balbuceig, i que es converteixi en un acte voluntari. I com és fa això? Doncs fan servir diferents recursos: un d’ells és un aparell que consta de 4 cables, dos d’ells al final tenen dos vibradors, com si fossin botonets, que es col·loquen al peu i al canell (ara ja només posem el del peu perquè l’altre se’l menja), i n’hi ha dos més que son dos micros, un per l’Eva i un per mi. El tema és que quan parles pel micro el Pep sent la vibració, també en intensitat (com més fort parles, més fort vibra). I intentem posar-li el micro cada cop que ell parla, perquè associï que ell també pot provocar aquestes pessigolletes (has d’intentar que no vegi el micro…perquè sinó se’l menja també).

Altres mètodes que fan servir és associar so a moviment, hi ha un titella amagat a un con que només surt quan hi ha so, un llum que l’Eva encén quan parlem o parla ell… i moltes altres coses.

Una altre activitat que fem des de fa relativament poc és utilitzar instruments. Amb els audiòfons el Pep es capaç de sentir sons relativament forts. Ja us vaig comentar que la seva reacció al sentir un so no és la que us imagineu;  ni es gira de cop, ni s’espanta, ni riu, ni plora… però això és molt difícil saber si realment està sentint quelcom o no.

Així doncs, el que han fet al CREDA és condicionar-lo (vull dedicar una entrada a aquest tema perquè ho trobo molt interessant). Bàsicament, el Pep relaciona so amb coses agradables (moviment de titella, pessigolles, jo fent el burru, l’Eva movent el cap, el Jordi traient la llengua…) i això fa que quan ell sent un so, segons la situació, de seguida gira el cap buscant-me, o mira el titella en plan: “va, quan passa això sé que bellugues!”. I això ens facilita la feina.

D’ençà que porta els audiòfons el podem asseure a l’hamaquita i un toca l’instrument (l’Eva, el Jordi o jo) mentre l’altre mira a veure quina és la reacció del Pep. Un cop ha localitzat el so i hem vist clarament que l’ha sentit, li acostem l’instrument perquè el toqui. És brutal com ell sol ha agafat la rutina de: primer poso la mà mentre tu toques i noto la vibració, i després el vull tocar jo (bé, menteixo, primer sempre se l’intenta menjar…).

Com he mencionat abans, això és un dia estàndard al CREDA, hi ha dies que fem coses diferents, sobretot audiometries, però ja us vaig comentar que d’això en parlarem en una altre entrada. També hem fet reunions de benvinguda amb la directora, i amb la Pilar (psicopedagoga) i la Sílvia (audioprotessista). Va haver-hi un dia que vam fer una espècie de trobada amb altres pares d’usuaris del CREDA, va ser molt  molt emocionant, també us en parlaré un altre dia.

I bé, així per sobre és com transcorre un dia al CREDA. Espero que ara us feu una miqueta més a la idea de què fem allà dins…